Ja van cinc temporades de Frenkie de Jong en el Barça i continuo sense apreciar-li encaix. És evident que és un futbolista de molt nivell, però de blaugrana mai he trobat que sigui aquell jugador diferencial que s’espera d’algú que va costar més de 80 milions d’euros i que té un dels sous més alts d’Europa. I aniré més enllà: en un Barça que aspira a practicar un futbol de posició, no li veig. Perquè De Jong necessita un context que el potenciï, com tenia en l’Ajax o té amb els Països Baixos, on lluïa i llueix transitant, conduint metres amb la pilota per trencar línies des del darrere i superant rivals, una cosa que, en un model de joc com el que pretén dur a terme el conjunt blaugrana, no pot fer. Per actuar de pivot sol, li manca rigor tàctic i agressivitat sense pilota –últimament hi ha jugat i defensivament ha estat dramàtic–, mentre que d’interior no acaba de sortir-se’n perquè ha de situar-se més endavant, sovint d’esquena a la porteria rival, fet que l’obliga a controlar uns aspectes que no domina, com ara orientar-se per rebre bé entre línies o girar-se amb desimboltura. Sí que ha estat més o menys bé amb un altre mig centre al costat, però ja hipoteca l’equip a jugar amb quatre futbolistes a la medul·lar. Un dia, en una entrevista, parlant amb Eder Sarabia, actual tècnic de l’Andorra i que el va entrenar en el Barça, vaig treure-li el tema i em va dir que ell el veia de lateral. “Jo, per exemple, en aquest futbol del Barça, amb els laterals molt per dins, el posaria de lateral. Crec que defensivament complirà, té aquesta arrencada, i cames per retornar, i després seria un migcampista més en la creació”, em va deixar anar. Amb De Jong no ho tinc gens clar. O sí.