Estic del tot segur que l’entrenador de l’equip més solvent del Barça desitjaria més que cap altra cosa aixecar lligues i Champions amb les seves jugadores. També estic bastant segur que si se’n va és perquè sospita que hauria d’assumir una sèrie de condicionants que ho farien extremament complicat. Si no està “desgastat”, si té una relació “magnífica” amb les jugadores, si està còmode amb Laporta, Xavi Puig, Xavi Budó i Marc Vives, si l’oferta de renovació era “molt bona i atractiva, a l’altura” tant per a ell com per al seu equip tècnic, no hi ha més explicació que l’altre argument que l’hauria pogut retenir al Barça –la continuïtat de la millora esportiva obligada per mantenir-se al cim d’Europa– presentava més incògnites que certeses i ha estat contrapesada per una oferta econòmica irrebutjable provinent dels Estats Units. Segons les primeres filtracions, del Washington Spirit, que té la mateixa propietària que l’Olympique de Lió, el club que va dominar Europa fins que el Barça el va destronar. Posats a no deixar res per dir, si es confirmés que la seva propietària, Michele Kang, li pagarà cinc vegades més del que cobra al Barça però oferia mig milió d’euros perquè Giráldez s’incorporés ara mateix, estaríem davant d’una falta de respecte, d’una burla que el mateix tècnic i el Barça han fet bé de no consentir.

Però la pregunta, que ja no es va respondre de manera convincent quan Lluís Cortés va deixar l’equip amb la primera Champions encara calenta, continua vigent: què té aquesta banqueta que tritura d’aquesta manera? Les circumstàncies no són les mateixes. L’entrenador del Balaguer va deixar el Barça enmig d’un episodi molt lleig de rumorologia sòrdida ni confirmada ni prou ben desmentida. Va semblar que s’aplicava aquella separació per no prendre mal encunyada per Guardiola. A Giráldez, però, no l’envolta cap soroll i la seva expressió sensata i ponderada i el seu posat respectuós i humil el converteixen en l’antítesi de l’estridència. Tant és així que ni tan sols dirigirà un equip susceptible de ser rival del Barça.

Què ha passat, doncs? La marxa de Giráldez no és la primera. Al setembre, l’arquitecte del projecte, Markel Zubizarreta, va consumar el seu segon intent de sortida després del que ja havia protagonitzat abans de la final de la Champions, que el club va reconduir per poc temps. El destí de Markel –la mateixa feina en la federació espanyola– delata que la seva sortida no va ser precisament perquè el temptés un gran repte. Ell sí que parlava de desgast com a eufemisme per referir-se a la incomoditat que sentia amb Deco i a la pèrdua de col·laboradors de la seva confiança en nom de la precària economia del club. El Barça ha renovat Patri Guijarro i sembla haver encarrilat l’ampliació de Mapi León, però Alexia Putellas –el club ja li ha dit que no li millora l’oferta–, Mariona Caldentey, Sandra Paños, Lucy Bronze, Marta Torrejón, Asisat Oshoala i Gemma Font acaben contracte i moltes són peces fonamentals en una plantilla que aquesta temporada ja no és tan llarga com en l’anterior. No pot ser-ho perquè si a Xavi no li donen tot el que voldria, deu ser que a Giráldez tampoc. Si bé l’èxit dels equips femenins dota d’autosuficiència econòmica aquesta àrea, el context global del club continuarà sent de contenció de despesa fins que el nou Camp Nou no s’inauguri i facturi.

L’adeu de Giráldez s’ha filtrat abans del que ell volia i l’ha obligat a reaccionar. Ho ha fet amb la naturalitat que li és pròpia. Per això mateix no m’ha passat per alt l’únic fil que ha ofert per estirar: “Vull donar les gràcies a la junta, sobretot als que s’alegren que guanyem.” Qui són els que no se n’alegren?