El fut­bol ame­ricà és un esport de pura super­vivència. La natu­ra­lesa intrínse­ca­ment vio­lenta que té com a esport fa que sor­tir viu de cada par­tit sigui en si mateix una gesta i, per tant, no es puguin fer massa càbales sobre el que pot pas­sar a un o dos mesos vista. L’impor­tant és el moment, el pur pre­sent, el que en ter­mes de càlcul estratègic equi­val a llui­tar única­ment per anar acu­mu­lant victòries en una fase regu­lar que forçosa­ment ha de ser curta —17 jor­na­des— i, alhora, cre­uar els dits perquè les lesi­ons, sem­pre ine­vi­ta­bles, no cas­ti­guin en excés les expec­ta­ti­ves que cadascú pugui tenir de cara als play-offs. Quan s’arriba, però, al llin­dar de Nadal i Cap d’Any, el recor­re­gut de la tem­po­rada ha estat prou llarg per començar a dei­xar de pen­sar només a curt ter­mini, i toca ele­var la mirada per ja ima­gi­nar la fase calenta de la com­pe­tició, que cul­mi­narà amb aquell espec­ta­cle sublim que és la Super­bowl —des­comp­tat l’infame espec­ta­cle de la mitja part— i que enguany cau en 11 de febrer a Las Vegas. Per tant, i apli­cant aque­lla prudència sem­pre indes­tri­a­ble de quan toca fer pronòstics, l’NFL es troba ara mateix en aquell punt exacte de cocció en què ja es pot par­lar ober­ta­ment de favo­rits, aspi­rants a ser-ho, grans o peti­tes decep­ci­ons, i aque­lla col·lecció d’equips que aca­ba­ran en terra de ningú i fus­ti­gats per la indi­ferència gene­ral més abso­luta. I més enllà de les dèries i sim­pa­ties par­ti­cu­lars que pugui tenir cadascú, enguany, i quan tot just fal­ten tres par­tits mal comp­tats per aca­bar la fase regu­lar, la sen­sació més que unànime és que hi ha un equip, els San Fran­cisco 49ers, que està almenys un graó,o graó i mig, per sobre de la resta. Dit això, en con­seqüència sem­blen un dels esco­llits, a pri­ori, a tenir plaça per llui­tar pel Lom­bardi Trophy. Res­pecte de la resta, hi ha més debat pos­si­ble, ja que els Eagles ara mateix sem­blen en cai­guda lliure, els Chi­efs en atac no aca­ben de car­bu­rar i dels Ravens un tam­poc no sap ben bé què en pot espe­rar. Però amb els 49ers, la dis­cussió s’acaba ràpid. Ara com ara, men­gen a banda.

Dei­xant a un cos­tat la mística que rodeja un equip que és aris­tocràcia pura de l’NFL, i que en l’ima­gi­nari popu­lar està molt lli­gat a figu­res com Joe Mon­tana, San Fran­cisco és un pro­jecte que irra­dia un mag­ne­tisme molt sin­gu­lar i genuí gràcies a la figura del seu entre­na­dor, Kyle Sana­han. Fill d’un per­so­natge reve­ren­cial per al fut­bol ame­ricà com és Mike Sana­han, l’actual head coach dels 49ers és un acadèmic d’aquest esport, un sabe­rut pre­dis­po­sat sem­pre a retorçar encara més l’enginy a l’hora de cons­truir juga­des, i plan­ti­lles, i per a qui la ver­sa­ti­li­tat o l’engany són unes vari­ants més a l’hora d’acon­se­guir posi­ci­ons d’avan­tatge res­pecte del con­trari. A què juguen exac­ta­ment i, sobre­tot, per on sor­ti­ran Deboo Sma­uel o Chris­tian McCaf­frey en el pro­per atac? Només el cap de Sana­han té la res­posta certa, i del seu lli­bret un ja s’ho pot espe­rar tot, cir­cumstància que ha fet que, amb els anys, la seva hagi estat una per­so­na­li­tat que hagi adqui­rit la cate­go­ria de guru en l’NFL. Amb tot això, i ara que per fi sem­bla haver tro­bat un quar­te­back com Brock Purdy que s’ajusta a les seves exigències i sobre­tot dèries, Kyle Sana­han té davant seu el més colos­sal dels rep­tes: asso­lir aquell doc­to­rat defi­ni­tiu que només es pot con­su­mar quan un acon­se­gueix coro­nar un dit amb l’anell de campió. El destí l’espera, però compte, que pot­ser també ho fa un tal Pat Maho­mes, dis­po­sat a fer-li la guitza quan tot just esti­gui a set minuts de poder tocar el cel.