Sentit comú
Els nens acaben l’entrenament amb el temps just d’anar a casa i abrigar-nos a consciència. És el que toca per l’època, però encara no ens hi hem acostumat. Preparem entrepans i arrepleguem les bosses de patates mig buides del diumenge. No podem fer tard a Montilivi perquè fa tres setmanes, el dia del Bilbao, vam entrar al minut vint. La cua era immensa. Pocs torns oberts i, és clar, ens havien de revisar de dalt a baix. La vida és complicada i no tenim la sort d’arribar amb una hora d’antelació, com s’excusaven els de seguretat. Montilivi és màgic, però els accessos als gols són de regional. No exigim un estadi avantguardista, però el sentit comú indica que és necessari ampliar els torns d’accés. Així, l’afició gironina, erigida a força de garrotades, no se li esgotarà la paciència i la bonhomia innata ni muntarà un escàndol per les deficiències de l’estadi.
Aglutinar més d’onze mil espectadors a Montilivi a la primera nit congelada de desembre només és possible gràcies al futbol estratosfèric que regala el Girona. Així són els mandataris de la lliga. A l’agost i al setembre ens fan jugar amb calorades i a les nits congelades de desembre (fum, fum, fum), un dilluns a la nit. Una jugada mestra per tenir estadis buits.
Com que s’acaba un any d’èxtasi futbolístic a Girona, en el qual el somni està esdevenint costum, només demano al tió un xic de seny per fer prevaldre el sentit comú i facilitar la vida a l’aficionat de carrer.