El conte de Nadal de les estrelles de l’esport
No vull pas dir que els jugadors de futbol, de bàsquet, d’handbol o de qualsevol altre esport visual capaç d’elevar alguns dels seus practicants als altars de la idolatria no tinguin cor, perquè seria una ximpleria.
Convindran amb un servidor que, a aquestes alçades del coneixement de l’anatomia humana, continuar pensant que l’òrgan del gran bombeig és el contenidor dels sentiments és de ximples; i si aquesta formulació de fades, cavallers i princeses de l’edat mitjana, com a mínim, no ha passat, encara, definitivament avall és perquè els resultats nefastos dels informes PISA que la ignorància general volgudament adormida parla tot just ara (com si no sabéssim des de fa temps que la ignorància ni vol llegir ni vol entendre) confirmen l’estupidesa de la tradició de reduir els conceptes del romanticisme al seu folklore (ai, si tinguéssim el verb romantitzar per explicar el fenomen!). De fet, el mal, si hi pensem bé, és acceptar el crim de la folklorització en qualsevol àmbit de la poca herència cultural que encara ens aparta de la bestialitat humana.
No, no vull pas dir que els esportistes famosos (que no són pas necessàriament els d’elit, sinó els elitistes) no tinguin cor, però sí que tenen les emocions atrofiades per una alteració sentimental derivada d’uns sentits tan entrenats a una reacció física immediata que, de debò, es fa molt difícil de justificar que allò que per al comú dels mortals adults podria ser el resultat malèvol d’un procés de reflexió voluntària no sigui, en el classista, la conseqüència primària d’un impacte tan estimulant com un cop al cap en qualsevol jugada.
Els nens, les criatures que pateixen fan mal al cor, sí, és clar; perquè cal ser molt insensible per no notar en el fons del pit la conseqüència d’una imatge, d’un so, d’un patiment que ens altera tant la comprensió que no pot ser sinó el resultat d’un creuament de pensaments contradictoris: els del món que pretenem contra els que el món ens espetega als morros. I, és clar, el cor ens bomba la sang que el cervell ens reclama per negar el maldecap de la col·lisió o per irrigar prou oxigen per adormir-nos la consciència.
En els nens, en les criatures desvalgudes, deixades de la mà dels déus, el romanticisme hi concreta no pas la fragilitat, la innocència o la bondat humana, sinó la cura que reclamen, que ens interpel·la des del moment (és un dir) que la nostra supervivència va decidir de dependre de la cura que ens tenim els uns als altres –que, dit sigui de passada, és el fonament de la nostra intel·ligència: entendre el plor d’una criatura és essencial, bàsic i imprescindible, perquè en el plor convuls d’eixint de néixer hi ha les beceroles de la intel·ligència. Que depenguem, per sobreviure, de cridar l’atenció de qui ens alimenta és el sofre i el fosfat de l’ADN del llenguatge, perquè uneix significats, significants i referents a la velocitat del nostre desenvolupament com a persones.
Per Nadal, en les visites que els reis de l’esport fan als hospitals on hi ha infants que pateixen, el contrast entre la seva exuberància i la deficiència de les nostres criatures no ens sulfura, perquè l’esglai ens fa bombar l’oxigen de l’aspiració de les bones persones, que no és sinó la d’aquelles que exerceixen diàriament la bona voluntat de tenir-nos cura. I és per elles, que hi ha pau a la terra i, per les altres, guerra.
No, no vull pas dir que en els actes reflexos de compassió no tinguem cor, sinó que no ens serveixen de gaire res si passem pel món com l’esportista que per Nadal recorre els passadissos dels centres sanitaris com hi passaria el senyor Scrooge del Conte de Nadal sense l’esperit de la consciència.