El Barça actual no és (ni serà) el del 2010. No ho dic jo. Ho va dir Xavi després del par­tit (per dir-ne d’alguna manera) con­tra el cuer, l’Alme­ria. Com a mis­satge intern a la seva plan­ti­lla, no està mala­ment. Sobre­tot venint d’on veníem. Veníem d’una excusa dife­rent en cada par­tit fra­cas­sat i cap d’elles tenia a veure amb la rea­li­tat del que li passa a aquest equip. Que Xavi hagi tin­gut un pri­mer atac de luci­desa gai­rebé al final de la pri­mera volta està bé. Ell va dir-ne, unes quan­tes vega­des, obrir-se en canal. Però era sim­ple­ment dei­xar de viure en el món de les excu­ses i abraçar la rea­li­tat. Puc enten­dre que els juga­dors de fut­bol, com va fer Xavi a la mitja part de l’infame par­tit con­tra el cuer, a vega­des han de ser trac­tats com nens. Mis­sat­ges sen­zills i clars: no sou el Barça del 2010 i si no cor­reu com a mínim tant com els rivals, no arri­ba­reu enlloc. De moment l’arenga va ser­vir per aca­bar der­ro­tant el cuer amb penes i tre­balls. Saber el que no pots ser només et pot apro­par al que pots arri­bar a ser.

Però tam­poc no en fem un gra massa. No ho mag­ni­fi­quem. El que va dir Xavi als seus juga­dors dime­cres pot­ser ells encara no ho sabien, però els que hem vist els par­tits del Barça des de prin­cipi de tem­po­rada ja ho sabíem. I no calia ni fer-ho amb mirada analítica. Ho veia qual­se­vol. I m’atre­vi­ria a dir que ningú dema­nava que el Barça de Xavi fos “el Barça del 2010”. No calia obrir-se en canal per veure-ho i per dir-ho a la cara dels juga­dors i després davant la premsa. Tant cul­par l’entorn de ser el cul­pa­ble dels mals de l’equip i resulta que l’entorn tenia raó: ningú ha dema­nat que el Barça sigui el del 2010, sinó que sigui alguna cosa amb cara i ulls. El Barça pos­si­ble.

El Barça pos­si­ble, i Xavi també ho hau­ria de tenir en compte, no es farà només a par­tir de l’ober­tura en canal: ser tant o més intens que els rivals. Hi ha un altre fac­tor fona­men­tal. I en aquest aspecte els ana­lis­tes, tan cri­ti­cats per la plan­ti­lla, els tècnics i el club, també van al davant. És una qüestió de fut­bol. I aquesta sí que depèn de Xavi. Córrer tant com qual­se­vol altre està a l’abast de qual­se­vol. Donar forma d’equip de fut­bol a una colla de cor­re­dors ho ha de fer l’entre­na­dor. Dit d’una altra manera: córrer com l’Alme­ria et pot donar per gua­nyar l’Alme­ria, però per a fites més altes no n’hi haurà prou, de córrer. O dit encara d’una altra manera: córrer tant com el Girona no et con­ver­tirà en el Girona.

Aquesta és la part de rea­li­tat que encara s’ha de veure si Xavi, per fi, també la té clara. Fent la mateixa ana­lo­gia, no cal que el Barça de Xavi jugui com el del 2010, però sí que jugui d’alguna manera que la gent enten­gui. Començant pels juga­dors. És urgent una recepta fut­bolística encara que només sigui per evi­tar que vagin caient juga­dors al pou de l’ostra­cisme. Com ha pas­sat amb Oriol Romeu, amb Lamine Yamal, amb Kounde. El pròxim de caure-hi, si no s’hi posa remei, serà João Félix. És veri­tat que no es carac­te­ritza per ser el més intens, però és dels pocs que hi posen intenció i es des­marca en pro­fun­di­tat setanta vega­des cada par­tit però sense rebre cap bona pas­sada. Si Romeu escalfa ban­queta no és perquè hagi fet més mals par­tits que Gündo­gan. Ni Rap­hinha ha millo­rat les pres­ta­ci­ons de Lamine. Ni tan sols Araujo va ser menys fràgil con­tra l’Alme­ria que Kounde en altres par­tits. Amb l’equip obert en canal, no ser­virà de res que cor­rin com espe­ri­tats si no saben qui (no) són i cap a on van. Xavi con­ti­nua tenint molta feina.