No es pot tenir tot
Entre Sant Esteve i Cap d’Any, són dies de fer balanç de l’any passat i de rumiar el que vindrà l’any que ve. També són dies, per alguns, de propòsits més o menys realistes.
Per alguns ciclistes, els que fan ciclocròs, són dies de competició. Deuen ser dels pocs que perden pes durant les festes nadalenques. A Bèlgica i als Països Baixos hi ha una cursa gairebé cada dia. Pluja, vent i fred. Zones enfangades, girs tancats i escales que demanen posar-se la bici a les espatlles. Un ciclisme on guanya el que controla millor la bicicleta i el més explosiu. Si a la línia de sortida hi ha Van Aert, Van der Poel o Pidcock, ja sabem que un dels tres serà el guanyador, però no per això deixem de quedar-nos embadalits mentre els ciclistes van fent voltes al circuit.
Per la majoria de ciclistes, són dies de pretemporada. Dies de les primeres concentracions per acumular quilòmetres, provar el nou material, conèixer els nous companys i començar a planificar la temporada que ve. El Giro, el Tour i la Vuelta ja han anunciat els seus recorreguts. Ja hi ha mapa i altimetria de totes les etapes. Els equips i els ciclistes han d’anar decidint quin serà el calendari de l’any que ve. Quines curses correran i com les prepararan. Quan faran les concentracions en alçada, a quines curses aniran a agafar la forma i quines disputaran per intentar guanyar. I en el ciclisme, com a la vida, escollir bé els objectius és gairebé la meitat de l’èxit. Aquesta temporada és atípica perquè es disputen els Jocs Olímpics. Fins a quin punt és sensat sacrificar altres objectius, potser més realistes, per intentar aconseguir un premi tan gros que només es reparteix un cop cada quatre anys?
A l’hora de decidir cal tenir en compte no només el que tens ganes de fer, sinó també el que has de fer i el que ets capaç de fer. Tadej Pogacar vol guanyar el Giro –i per això disputarà la Volta a Catalunya!– aquest any. Però això li impedirà disputar les clàssiques de primavera que tan bé li van i on s’està forjant un palmarès de llegenda. No es pot tenir tot.
Wout van Aert potser somnia guanyar una volta per etapes a la seva vida. I potser està temptat de provar-ho en el Giro d’aquest any, en què la muntanya no és tan salvatge i gairebé té 70 quilòmetres de contrarellotge. Però per fer això s’hauria d’aprimar molt i llavors ja no tindria possibilitats de guanyar clàssiques. No es pot tenir tot. Hi ha curses que cal córrer perquè ho diu el director de l’equip. En d’altres ho demana el patrocinador. Potser el corredor en vol disputar alguna per guanyar i el condemnen a un rol d’ajudant. En d’altres preferiria quedar-se a casa descansant i preparant la següent cursa i es veu obligat a córrer sense ganes. No, no podem triar tot el que fem. Ningú és del tot amo del seu destí. Tampoc nosaltres. Potser tenim deutes, compromisos que venen de lluny o responsabilitats ineludibles que ens obliguen a guanyar-nos el jornal plogui o nevi, amb ganes o sense. No podem triar tot el que volem fer l’any que ve, de fet segurament no podem triar la majoria de les coses que haurem de fer.
Però segurament tenim un marge de decisió, per mínim que sigui. I escollir-ho tot és com no escollir res i per tant cal filar prim a l’hora de decidir a què ens dediquem. En allò que podem triar, podem mirar de sospesar bé l’equilibri entre el que ens agradaria i el que realment és possible, el que ens demana el cos i el que ens permet el cos, el que voldríem i el que realment podem aconseguir. Perquè, en contra del que diuen els manuals d’autoajuda, no tot depèn de tu. I no, no es pot tenir tot.