Entre que s’acaba l’any i que hi ha més festius que en altres mesos, són dies de preparar resums, fer balanços i empassar-se reemissions. L’altre dia, tot buscant si hi havia cap emissora de ràdio que no fes programació enllaunada un vespre dels més assenyalats, vaig anar a parar a un que reproduïa l’entrevista que Luis Rubiales va perpetrar, si se’m permet de dir-ho així, hores després del petó que va fer a Jennifer Hermoso en la celebració del mundial de futbol. La mateixa emissora, en un recull de hits del 2023, tornava a emetre la conversa, tot i que s’estalviava la part final amb els comentaris amistosos que feien al president de la federació espanyola sense adonar-se de la magnitud d’allò del qual semblaven voler ser còmplices. Tornada a escoltar amb uns quants mesos de perspectiva, l’entrevista torna a fer avergonyir. “No fem cas dels idiotes i dels estúpids, de veritat. No estiguem per collonades, Juanma. Amb tot el que he passat, més collonades i més ximplets, de veritat...Gaudim d’allò bo i ni em comenteu coses de pobres desgraciats [...] Que hi hagi gent que perdi el temps en això sent campiones del món...si hi ha ximplets, que continuïn amb les seves bajanades. Fem cas als que no són ximplets.” El contingut és patètic, i la manera d’expressar-se defineix una persona que ni intuïa el ruixat que li cauria. Ni ell, ni cap dels assessors o amics que no el van advertir de res perquè tampoc hi van caure, ni tampoc els que l’entrevistaven. En comptes de mostrar penediment, demanar disculpes i intentar rebaixar el suflé, insults i desqualificacions barroeres. És clar que, amb tot el que vindria després, tampoc no havia de sorprendre.

Amb tantes competicions esportives com hi ha, cadascú posa el focus en els protagonistes que creu. Nosaltres no hauríem imaginat mai que, al costat d’èxits com el de la Pilota d’Or d’Aitana Bonmatí i la segona Champions del Barça, la sisena de l’Astralpool CN Sabadell, les lligues blaugrana i la trajectòria de somni del Girona, haguéssim de fer lloc en el resum del 2023 al president d’una federació espanyola. Però convindrem que és força indiscutible que Luis Rubiales és un dels personatges de l’any. Més amunt o més avall en la llista, però es faria estrany no citar un president que ha fet la volta al món des que el 20 d’agost va eclipsar l’èxit de les jugadores espanyoles en el mundial de futbol. Un president que és capaç, dies després i ja immers en el vendaval que no intuïa el mateix dia dels fets, de convertir l’assemblea en què havia de dimitir en un esperpent. Un president que triga vint dies a dir que plega i que rep la inhabilitació tant de la FIFA com del tribunal administratiu de l’esport. I per si ens despistéssim, ara que escurem els últims dies de l’any i pretenem resumir-lo en poques ratlles o minuts, Podem, ERC, Bildu i el BNG sol·liciten al Congrés una comissió que investigui la federació per presumptes abusos i males conductes durant la seva etapa.

Ens agradi o no, Luis Rubiales ha estat protagonista d’aquest any que tanquem. Si tot el rebombori ha servit com a mínim per enviar-lo a la paperera de la història, que diria aquell, doncs tot això que tindrem de guanyat. Bon vent. Per un 2024 amb més èxits esportius, que a casa nostra n’hem tingut uns quants, i amb menys Rubiales.