4 minuts d’afegit. 3-3. L’Atlético ha pressionat fort durant la segona part i no sé si vull que s’acabi o vull seguir jugant, la prudència del gironí del peix al cove contra l’ambició de qui vol somnis hiperbòlics, la mesura del passeig per Santa Clara contra la rauxa de qui volia ser professional a l’antic camp de la Joventut: El dubte de si avançar pas a pas per no perdre bugades pel camí, o repetir les nits de barraques en què deixàvem la decència aparcada a correus.

Així estava en el minut 90 el gironí que se saluda amb prudència a Ballesteries i entra a la 22 per olorar llibres abans d’anar al restaurant de sempre on saben com servir-li el de sempre, i aquí hi ha el mèrit més essencial del gol d’Iván Martín: trencar mentalitats inconscients de qui esportivament ha viscut instal·lat en la cautela. El canvi de cultura ha arribat per quedar-se i sí, ho tenim clar, el desig de seguir jugant per buscar la victòria serà el predominant.

Per això avui ens costa dormir de nou, perquè l’excitació de fer-se gran no té necessitat de somiar, no vol un cel que no li ofereix les garanties de la vida terrenal, no necessita promeses de prosperitat perquè té la plenitud envoltat de la seva gent, i aquí hi ha la màgia singular de Montilivi: el sentit de comunitat, de compartir un tros de felicitat amb els teus familiars, amics, companys de feina, els coneguts del barri, les cares que et sonen i no saps com es diuen. No ho celebrem sols, ho celebrem en la mesura que qui estimem també celebra.

En definitiva, no dormim perquè gaudim l’excitació de créixer com a club al costat de la gent amb qui vius al dia a dia, un gust que els clubs grans mai podran intuir i que els gironins estan vivint com si la nit de reis fos cada diumenge, i que alhora, ens serveix per entendre que això de Girona no només és futbol, també és comunitat, lligams entre nosaltres, història compartida, felicitat pública, relats que enriqueixen la memòria col·lectiva d’una ciutat en estat de gràcia.