L’eclosió del Girona és la notícia amb majúscules de la primera divisió masculina de futbol, que ha arribat a mitja lliga –després de la victòria al límit del Barça a Las Palmas– amb l’equip de Míchel enamorant, colíder amb els mateixos punts que el Madrid. No és primer per diferència de gols, però tot el que ha fet el conjunt blanc-i-vermell és propi d’un equip campió. Els 48 punts són una animalada, amb una projecció digna dels equips més dominadors de la història de la competició. Només ha perdut un partit, contra els blancs, i ha cedit tres empats més. Cap derrota a camp contrari. Amb 46 gols a favor, sis més que el líder. Quatre al Barça i quatre més a l’Atlético, la primera vegada que guanya dos dels gegants. Tots els números són per emmarcar. És el què, però és també el com. La visita de l’Atlético que tancava la primera volta és un més a la col·lecció de partits que són tot un espectacle. El Girona convida a veure partidassos. Alegre, ofensiu, valent, assumint riscos que li poden costar cars, però que en una dinàmica tan positiva, gairebé màgica, queden relativitzats perquè tot li surt bé, com va passar contra l’Atlético. Les exhibicions que ofereix el Girona són un regal per als seus aficionats, però també per a la lliga. Perquè juga amb un estil que provoca partits oberts, entretinguts, atractius i amb gols, ingredients molt benvinguts en qualsevol espectacle, i perquè és sa veure alternatives als favorits de sempre. Frescor, alegria i competitivitat.

La magnífica primera volta, amb només un punt menys que els 49 amb què va tancar tota la temporada passada –amb expectatives europees que no es van diluir fins a l’última jornada– ha anat fent alterar les expectatives. Ara ambicionar Europa fa curt, i l’accés a la Champions és un objectiu tan llaminer com factible, vist el rendiment de l’equip. I el títol de lliga? Per aspirar-hi farà falta no abaixar gaire el llistó ni veure’s penalitzat per les baixes, però seria absurd posar límits a aquest Girona.