Honorar (més) Carme Valero
El 2 de gener va morir una esportista única, una dona singular, una referent fins i tot a escala mundial, però la seva mort ha passat com la de tants d’altres. Tots som únics, singulars, però hi ha persones d’una dimensió especial. La de Carme Valero era enorme. Pel que va fer, per com ho va fer i pel context en què ho va fer. Com a atleta i com a dona. Se la van endur les complicacions derivades de la covid de manera tan discreta i senzilla com va voler que fos la seva vida, però el comiat que se li ha donat des de l’esfera pública no podia ser de cap manera d’un perfil tan baix com el que ha tingut. Algun tuit des del compte de la secretaria general de l’Esport i de la Federació Catalana d’Atletisme. No em consten declaracions de representants públics. I una notícia puntual en els mitjans públics.
Potser es pot atribuir el poc ressò, en part, al fet que ha mort enmig d’unes festes que ens tenen distrets a tots, comprensiblement, en altres coses, com ara família, àpats i regals. Però em nego a acceptar que el meu país deixi passar moments com aquest per acomiadar figures de la dimensió de Carme Valero com ho estem fent. No només em sembla injust pel que ella va representar, sinó que em sembla un altre símptoma de falta d’autoestima de Catalunya com a país. Si no honorem com cal els nostres referents, els nostres símbols, tampoc no podem ser un país com hauríem de ser.
És cert que els grans èxits de Carme Valero venen d’una època en què Catalunya encara estava a l’ombra de la foscor dels anys dels franquisme i que, és clar, van lligats a la selecció espanyola d’atletisme. Però Valero, nascuda circumstancialment a Castellseràs (Baix Aragó), és una sabadellenca de la Joventut Atlètica Sabadell que va ser dues vegades campiona del món de cros i la primera atleta catalana i espanyola que va participar en uns Jocs Olímpics, a Montreal 76. Això i molt més, com s’ha escrit aquests dies en les ressenyes als mitjans. I això la converteix en una pionera de l’atletisme i l’esport, i en la millor atleta catalana de la història i la millor espanyola del segle XX (com la va reconèixer l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme).
Però la veritable dimensió de Carme Valero va ser mundial. No només perquè era la referència de les seves grans rivals del moment, especialment les atletes russes. També per més coses. Valgui el testimoni de Kathrine Switzer, la primera dona que, el 1967, va córrer la marató de Boston, amb el dorsal 261 que es va fer famós (tots en devem haver vist les imatges) perquè un dels organitzadors de la cursa se li va tirar a sobre per evitar que continués corrent una cursa que no es considerava apta per a dones. Switzer va dir això de Carme Valero: “Era una heroïna meva. L’admirava molt i envejava que ella hagués participat en els Jocs Olímpics, tot i que no envejava cap dels desafiaments als quals em consta que es va haver d’enfrontar a Espanya. Als Estats Units ja era bastant difícil ser dona i atleta, però sé que a Espanya era encara més dur. Sempre tindrà el meu agraïment per la seva gran contribució a la història i a la lluita de les dones de tot el món.” D’aquesta manera Switzer també ens trasllada la dimensió de Carme Valero com a dona que va lluitar amb fermesa i convicció, però amb naturalitat, en un context hostil i desagradable. Sobre com la va tractar la federació espanyola a Montreal, quan ja era doble campiona del món de cros, ella mateixa ho explicava en una entrevista al portal ISabadell del grup El Món: “Si hagués estat un home, m’haurien tingut més en compte. La cosa ja va començar malament. Em van donar un xandall i era de la mida d’un jugador de bàsquet. Vaig dir que m’ho arreglessin i em van dir que me’n posés un altre. Jo en tenia un que posava Catalunya i va haver-hi bastant soroll per aquest tema i amb moltes crítiques, sobretot quan no vaig tenir els resultats que esperaven.”
Cinquanta anys després, els seus grans èxits no han estat ni tan sols igualats per cap altra atleta del nostre país. Se n’ha anat amb la glòria intacta, però no amb el reconeixement que mereixia.