Fins aquí hem arribat, Lewandoski cansa, i no perquè estigui en un moment futbolístic que indueix a reflexionar sobre una hipotètica decadència futbolística, sinó que esgota per la seva actitud de queixa constant injustificada envers els seus companys. Hem arribat a un moment en què esbronca si la passada és clara o si realment està demanant un impossible; és igual, no hi ha criteri, la queixa s’ha convertit en vici, com si estigués demostrant una efectivitat incontestable que li donés dret a erigir-se com a far únic de l’equip. Dit d’una altra manera, ara mateix provoca certa vergonya aliena veure que la figura mediàtica del Barça és un jugador sense empatia que es justifica amb una de les frases clàssiques dels maleducats: el que passa al camp, es queda al camp.

Potser ens equivoquem i portes endins és un Nelson Mandela que uneix l’equip, però la imatge de dictador intern tira molt enrere, sobretot perquè ens remet al company que tots hem tingut i a qui acabaves tirant la pilota a prendre pel sac mentre l’engegaves a un espai concret perquè n’estaves fins al capdamunt. Mireu la cara de Ferran Torres quan ha d’anar a celebrar el gol de penal de Lewandoski, tots l’hauríem mirat igual després de l’esperpent de queixa perquè en Ferran no té ulls al clatell.

A partir d’aquí, la situació pot ser complicada perquè els seus companys segurament no l’enviaran a prendre vent perquè en Xavi és el primer incapacitat de posar-lo a lloc, i per tant, si l’entrenador li accepta una jerarquia decadent, doncs evidentment, els seus companys faran el típic silenci de la por. Però l’afició és una altra història, i Lewandoski no calcula que el públic del Barça no accepta veure jugadors tirant merda als companys per maquillar la pròpia ineficiència futbolística. Temps al temps.