Un dels futbolistes menys exuberants del Girona celebra els gols com si s’hagués convertit en superguerrer. No ho dic com un defecte, al contrari, per mi és una virtut. Iván Martin és el discret encant de la modèstia. El dia de la seva presentació, vam veure com aquell extrem que tant ens va agradar al Mirandés, va fer un recital d’honestedat i humilitat i els dies com a futbolista a Montilivi ho han acabat confirmant. “Un gran desconegut”, deia Míchel. Un totcampista, una peça vital que fa que l’engranatge es mogui compassat i sense sotraguejar. Un imprescindible per companys i entrenador i un obviat per la grada.

Va arribar i l’entrenador va veure que per jugar d’extrem li faltaven cames, però entre línies la seva habilitat ajudaria molt l’equip amb una cosa tan simple com donar continuïtat al joc, tenir-la molt i perdre-la molt poc. A més fa allò que Michel reclamava per esquivar les pressions del rival: “amagueu, amagueu, amagueu, jugueu com al carrer” i ell juga amb la normalitat d’un nen que ha posat a la plaça quatre abrics que li fan de porteries per fer un partit en el qual gaudir amb la bola als peus ho és tot. Ell és això i també és el sacrifici per estirar pressions al costat del davanter, els replegaments, les assistències, els oferiments constants, l’habilitat per conduir i trencar línies i darrerament el gol que deia que no tenia. Ha convençut els companys, que veuen en ell un far on donar la pilota i garantir que no es perdrà. Ha costat, Iván, però ara ja ens has convençut a tots.