El 12 de novembre passat, una selecció femenina de futbol sala, que tenia la particularitat extraordinària en els temps que corren de ser catalana i reconeguda, va guanyar un campionat internacional. Campiones d’Europa. Un miracle gairebé. El nom oficial de l’esport és futsal, perquè la federació de futbol ja fa temps que es va menjar gairebé tot el pastís del futbol sala. Els dirigents del futbol català no volen problemes i, per tant, no han demanat ni demanaran mai cap reconeixement internacional. De fet, tenen un punt de raó. És una cosa que està en mans dels polítics.

I bé. Què fan els polítics? Ja que parlem d’esports, s’ha d’admetre que hem batut el rècord mundial de taules de negociació entre partits i governs dits independentistes amb els seus col·legues a Madrid. Si és per tancar un acord sobre la sobirania, doncs no hi tinc res a dir, però resulta que les transaccions que estem veient i que ens estan explicant són tan autonòmiques, dit amb tot el respecte, com les de fa trenta anys.

Entre les qüestions de què s’ha deixat de parlar, perquè no deu ser “allò” que interessa a la gent –el nou mantra dels darrers anys–, hi ha el reconeixement internacional de les federacions catalanes que així ho desitgin. Aquest 2024 farà vint anys de la victòria de la selecció d’hoquei sobre patins en el mundial B, un fet que va precedir una actuació diplomàtica mai vista liderada pel govern del progressista Zapatero contra uns acords que en l’àmbit internacional eren completament legals. Allò també va ser repressió.

Em temo que els catorze diputats que han votat Pedro Sánchez i l’han de mantenir en el poder no faran res –no és una pregunta sinó una asseveració– perquè les federacions que van ser reconegudes fa més d’una dècada, i d’altres que ho vulguin ser ara, no es trobin davant un mur que té el teòric aval del Tribunal Constitucional, que es va creure amb el dret i el deure de limitar l’actuació d’entitats catalanes fora de les fronteres espanyoles. Per resumir-ho. Si ara sorgís una selecció espanyola de futsal, no estic donant idees, la catalana seria esborrada ipso facto del mapa per l’ordeno y mando en què s’han convertit alguns grans tribunals de Madrid.

Abans hi havia una Plataforma Pro Seleccions, el president de la qual, Xavier Vinyals, està sent perseguit per la justícia espanyola i prefereix no parlar. Legalment hi ha un Comitè Olímpic Català, presidit per Gerard Esteva, que també presideix les federacions catalanes. Però tothom, d’una manera o altra, està amb les mans lligades, perquè, no ens enganyem, les seleccions espanyoles són l’estructura d’estat més important que té Espanya. Al País Basc, de fet, només els faltaria tenir les seves –no hi renuncien– per convertir-se de facto en un estat independent.

Ivan Tibau va ser represaliat per haver jugat amb aquella selecció d’hoquei a Macau. Com a secretari general de l’Esport, ho tenia molt clar. “No hi haurà mai una selecció catalana de futbol si no som independents.” I respecte a la independència, en una de les meves últimes converses amb David Moner, l’històric president de la UFEC, m’ho va dir clar i català: “Podríem ser un estat lliure, com a Baviera, però l’endemà tindríem tots els tancs anant cap a Lleida...”