Explota la mentida de Xavi i Laporta: i ara què?
La situació ha explotat proporcionalment a la mentida de Xavi i Laporta, en què el discurs i la realitat avançaven en paral·lel. Res s’aguanta quan la llotja celebra entre dictadors una victòria pírrica a semifinals contra l’Osasuna, i des de la banqueta, es parla de reaccions elogioses contra l’Almeria, el Barbastre i el Las Palmas.
A partir d’aquí, la demagògia pròpia de com s’ha gestionat el club fa que el terra tremoli sota els peus d’un Laporta perdut entre els laberints del seu personalisme, un Deco substitut d’aquells que no volien aguantar el personalisme del primer, un Yuste que serveix perquè el seu cap no estigui sol a les fotografies, i un Xavi que se sap la teoria però és incapaç de plasmar cap dels conceptes que defensa en roda de premsa. El Barça és el costat fosc de qui voldria ser, i el pitjor de tot, ningú té cap llanterna a mà per enfocar a curt termini el camí del club.
De totes maneres, ja ho sabem, el treball no és sinònim d’èxit i realment pots dedicar temps als objectius i acabar amb les mans buides i la moral soterrada, però aquest Barça té un problema de criteri intern, de lideratge coral, d’objectivitat en les decisions, de ser fidel a l’essència singular de l’entitat, de saber el què, el com i el perquè, d’haver-se escudat sota una herència horrible provocada pel pitjor president de la història i alhora, haver negat les pròpies responsabilitats quan fa tres anys que el soci va enviar Bartomeu a l’oblit: El treball com a tal no té sentit quan saps què busques.
En definitiva, la rebolcada de la Supercopa ha servit perquè el discurs redundant d’autocomplaença, en què se’ns tractava d’analfabets futbolístics, deixi de tenir sentit, i podem treure a la llum que sí, que parlen molt de Sunyol i l’essència de Cruyff, però de moment, només són fidels a les històries més fosques de l’egocentrisme nuñista.