Qualsevol fet que passa més o menys de puntetes s’amplifica fins a extrems impensables quan s’associa al futbol. I si hi ha el Barça pel mig, creix fins a unes dimensions hiperbòliques. No és que voregi la rendició, però estic cansat de reclamar que la manera de defensar els drets de les persones allà on es vulneren no és mai blanquejar dictadures, autocràcies, tiranies o similars. Estic tip de sentir-me sol en una tesi que està verificada empíricament. La teoria que l’esport flexibilitza els règims autoritaris no s’aguanta per enlloc. Així va explicar el COI la concessió dels Jocs Olímpics a Pequín el 2008 i, anys més tard, aquí tenim la Xina jugant a la geopolítica fent costat als sàtrapes de sempre i preocupada de la seva economia per tenir el poder que correspon a la primera potència mundial, d’amenaçar Taiwan i de reprimir la dissidència. També la FIFA es va posar de perfil amb la vulneració de drets a Qatar, seu de l’últim mundial de futbol, i no hi ha notícies que a l’emirat hagi canviat res en clau interna (per al turista, el que calgui). Sí, Qatar, que si fos pels seus dirigents organitzarien tots els campionats del món de tots els esports de manera permanent per pintar d’amabilitat un règim que no respecta la llibertat.

L’Aràbia Saudita ha estat, és i serà la seu de la supercopa espanyola de futbol. Una dècada, ni més ni menys. 320 milions d’euros al calaix de la Federació Espanyola de Futbol en tenen la culpa. El contracte i la seva ampliació porten la rúbrica de Luis Rubiales i, és clar, veient la perspectiva androcèntrica que guia la vida de l’expresident, ara s’entén que es llancés als braços dels petrodòlars sense que li importés un rave com tracten allà les dones (i hi podríem afegir la diversitat sexual i fins i tot la dissidència política). 320 milions, i ningú, ni clubs ni jugadors, ha estossegat gaire. Tampoc diputats, ni senadors ni partits polítics. Per tant, que no em busquin entre els guardians de la justícia mundial que ara s’han posat en filera per retreure al Barça que no hagi desertat de la supercopa –vista la final, tampoc s’hauria perdut gaire res, però aquest és un altre tema– i hagi contradit tots els manifestos per la igualtat de gènere als quals s’ha apuntat. Amb les teranyines que té al calaix, les actituds quixotesques perden sentit si costen diners, aquí i a tot el món, però certament el Barça i tota la seva maquinària i estructura professional s’hi podrien haver lluït una mica més en les recomanacions als seguidors que volguessin anar a l’Aràbia Saudita sobre mostres d’afecte en públic, per tal que quedés inequívocament clar que el club n’informava per protegir els seus seguidors però les rebutjava de pla.

Posats a retratar contradiccions com la del Barça –o la de Rafa Nadal acceptant ser ambaixador de tennis de la mateixa Aràbia Saudita–, que potser no són propietat dels tentacles dels règims autocràtics la majoria de grans clubs de futbol d’Europa? Que no és cert –i m’estalviaré noms perquè els sap tothom– que d’alguns en diem pestes perquè més aviat ens han fotut sempre que han pogut mentre que d’altres són intocables per la proximitat sentimental que hi tenim? I que potser no és la contradicció de les contradiccions engegar el ventilador de la denúncia contra la supercopa, el Barça i el sapastre de Rubiales quan emets programes diaris acrítics amb enviats especials al Dakar que, quina casualitat, fa cinc anys que també es disputa a l’Aràbia Saudita?

El silenci no em plau, però si el soroll ha de venir pintat d’hipocresia, potser convé comptar fins a cent...