Tinc un amic madridista de tertúlia gimnàstica tan semànticament enginyós que, tan bon punt Xavi Hernández va demanar unió després de la vergonyosa desfeta del Barça a la final de la Supercopa d’Espanya de fa set dies contra el Real Madrid, jugada, per més vergonya encara, a l’Aràbia Saudita, va fer saltar com una molla els dits sobre el teclat del mòbil per fer córrer la conya que ho reclamés just abans d’enfrontar-se als Unionistas, de la primera lliga de la Real Federación Espanyola, de Salamanca, capital custòdia de l’arxiu dels documents apropiats “por derecho de conquista” durant la Guerra Civil –com va justificar-los el 1995 Gonzalo Torrente Ballester, el novel·lista predecessor de l’ambivalència ideològica del Javier Cercas de torn, d’ara.

Òbviament, la unió a què es referia l’entrenador del Barça no era amb els règims polítics en els quals podrien fer pensar les coincidències geogràfiques, però sí que el seguidor culer faria bé de posar la petició en el context dels contrincants a qui, tant des de la península Aràbiga fins a la Ibèrica, com des de qualsevol continent del món, li convé abatre. Ni és tan lluny del que li cal, al Futbol Club Barcelona, la consideració ideològica dels seus problemes, ni és hora d’autoodiar-se. I ara, que des d’ahir mateix sabem que se les haurà d’haver la setmana entrant amb l’Athletic de Bilbao, encara amb més raó li convé de reafirmar-se.

Insistir, a aquestes alçades, que el camí de recuperació de l’encanteri estètic (per ètic) blaugrana implica el pas endavant d’alguns jugadors que el mateix entrenador va ressaltar del partit guanyat a Salamanca podria sembla sobrer, si no fos que es tracta de pura essència. Ruc seria qui no se n’adonés. Una qüestió tan elemental com l’estat d’ànim a l’hora d’avançar-se a l’empenta contrària, ja l’han posada en relleu tants tractats marcials com mèdics, per augmentar les possibilitats de vèncer qualsevol mal que assetgi, com per fer l’orni.

És així, tant si agrada com si no.

La força que prové de les ganes d’imposar la pròpia voluntat per damunt de les dificultats i, fins i tot, del dolor, no és tan solament necessària, ans essencial i imprescindible en qualsevol competició esportiva. Ah, i al davant de qualsevol dificultat d’entrada insalvable, de la vida, és clar i tan evident i conegut que, fer-los-ho present aquí, fa necessari que me’n dispensin.

La dificultat rau, de totes passades, a conèixer quin és l’estímul capaç d’activar l’acció i la reacció constants des del primer fins al darrer xiulet de l’àrbitre. O dit d’una alta manera, potser més usada: la tecla de les ganes de victòria.

Pensant-hi bé, veuran que d’allò que es tracta és de tenir un què per a què lluitar com si, en la lluita, hi anés la vida; més i tot –perquè la vida un hom pot, privadament, menysprear-la–: com si hi anés la vida dels nostres altres –que, com que ningú no hi té cap dret individual, és sagrada.

Es tracta de prendre en el valor més alt no pas allò que es representa, sinó d’assumir-ho com allò que s’és i que qui hi ha al davant lluita per colgar-ho.

Zelosament, que és la manera com el diccionari defineix l’interès ardent i actiu per a una causa o persona, i la cura eficaç en el compliment de les obligacions, ho vam veure en la semifinal i en la final de la Supercopa de la setmana passada i en l’eliminatòria de la Copa contra l’Atlético de fa dos dies, ho fa el Real Madrid mal que ens pesi i que, dit per qualsevol culer, soni a dit per un heretge.