Una pregunta va perseguir insistentment l’escalador Cesare Maestri fins al dia de la seva mort. De debò que havia pujat el Cerro Torre? Ningú n’ha pogut treure l’entrellat, i ell no va pas posar esforços de la seva part per aclarir-ho. De fet, defugia la qüestió de tal manera que va arribar a afirmar que, si pogués, hauria eliminat de la capa de la Terra aquesta imponent i estilitzada agulla granítica, d’una bellesa commovedora, que sobresurt del gel de la Patagònia. El debat ha sobreviscut a la seva mort, ocorreguda el 2021, i continua obert 65 anys després de la que se suposa que va ser la primera ascensió a aquest impressionant colós. Diguem abans que res que, controvèrsies a banda, ascendís o no al Cerro Torre, Cesare Maestri ha estat una de les figures més importants en la història de l’escalada.

De fet, quan es va plantar al peu del Cerro Torre el 1959 ja era un escalador consagrat i transgressor per la seva condició de pioner en l’escalada lliure i el solo integral sense corda. El seu nivell era tan alt que fins i tot era capaç de desgrimpar vies d’una dificultat notable sense mesures de seguretat, en comptes de baixar de la paret fent ràpel. Maestri anava acompanyat de l’austríac Toni Egger, amb qui tenia l’objectiu d’escalar la cara nord del Cerro Torre. Sis dies després de la seva sortida, preocupat per l’absència de notícies, un company del camp base va sortir a la seva recerca. Només va poder trobar un Maestri exhaust, que li va explicar que, després d’haver trepitjat el cim del Cerro Torre, Egger havia mort durant el descens arrossegat per una allau. Pocs es van creure Maestri. No hi havia cap prova gràfica que certifiqués l’èxit de l’ascensió perquè era Egger qui duia la càmera de fotos. A més, alguns van detectar incongruències en el relat de l’escalador italià, i en ascensions posteriors a la mateixa via es va comprovar que, de sobte, desapareixia el material de seguretat, com ara pitons i ancoratges d’anella, amb què els escaladors s’asseguren a la paret. Moltes suspicàcies i cap certesa. I només la paraula d’un home de qui, des de llavors, bona part de la comunitat alpinística ha dubtat. De debò que havia pujat el Cerro Torre? La pregunta va barrinar el cervell de Maestri fins al dia mateix de la seva mort. El va obsessionar de tal manera que el 1970 va decidir que tornaria a la muntanya per fer callar aquelles veus que dubtaven de la seva paraula.

Ja us ho avanço ara: no va anar bé! Aquest cop es va enfilar tot sol a la paret pel costat sud-est, només acompanyat d’un compressor de benzina amb què borinava la pedra per instal·lar-hi la ferramenta necessària per autoassegurar-se durant l’escalada. Res a veure amb l’estil net i pulcre de l’ascensió del 1959. Com a prova del seu èxit, va deixar el compressor penjat de la paret, a uns 60 metres del cim, al punt en què Maestri situava el final de l’escalada perquè no considerava que el cúmul de gel que venia tot seguit formés part del cim. De nou van sorgir les crítiques del col·lectiu d’escaladors. De nou va esclatar la polèmica que perseguiria sempre més Cesare Maestri. La coneguda com a ruta del compressor –criticada, a més, per l’ús de material pesant que dècades després s’ha normalitzat en l’escalada– també va ser posada en dubte.

A l’escalador italià el perseguirà aquesta polèmica fins i tot durant la mort. No et preocupis, Cesare. Amb Cerro Torre o sense, en vida vas demostrar manta vegades que eres un crac de l’escalada. Això no ho posa en dubte ni Déu.