La mà de Míchel i la de Vinícius
Una maneta esplendorosa al Sevilla i un escàndol monumental van eclipsar en certa manera diumenge la victòria del Barça al camp del Betis amb una bona reacció després de la suor freda quan els andalusos van igualar el 0-2. El 5-1 del Girona i l’atracament al pobre Almeria, el cuer, al Bernabéu, és evident que van estrictament lligats. No cal ser un geni. El Girona presenta candidatura setmana rere setmana i ha deixat de ser una atracció de fira de principi de temporada. L’equip revelació comença a fer por perquè té una base sòlida, juga com els àngels i fa més gols que ningú. El somni dels equips modestos difícilment arriba als panellets, i encara menys als torrons. El Girona traurà el pessebre per la Candelera a dalt de tot i fa camí, si les circumstàncies li ho permeten i les lesions el respecten, per menjar-se la mona el dilluns de Pasqua amb les possibilitats intactes. D’anar a Europa, el repte que recalca Míchel. O de lluitar pel títol i acabar de ser el Leicester català si no ho és ja. És evident que el Girona i la seva rebel·lió a l’stablishment s’han convertit en una amenaça real. La mà de Míchel es nota, i molt. La de Vinícius va ser escandalosa, entre altres perles del xou d’Hernández Maeso, àrbitre que passa de ple a l’imaginari dels atracaments. Fins i tot el mateix Xavi s’hi va referir en declaracions al camp del Betis. Un símptoma més que, a Madrid, el Girona i la Micheleta es veuen com un enemic real. Gràcies. No calia tant.
L’equip fa la temporada més increïble de la seva història guiat per un entrenador de qualitat que sap guanyar-se l’entorn. Que s’esforci a parlar català li dona un plus d’integració a la causa que s’agraeix. Però en el futbol professional és clar que, si la pilota no entrés, l’idioma de les rodes de premsa no estaria entre les variables per decidir el seu futur. Les paraules carregades d’emoció i de sentiment de Portu diumenge després de la golejada en què assegurava que quan plegui seguirà sent del Girona, són una declaració d’amor que és el reflex d’un equip i un vestidor amb ànima que connecta amb l’afició fidel i també amb tots aquells aficionats sobrevinguts que sempre arrossega un fenomen com és ara el Girona. Allò que Núñez en deia “patitzants” escurçant el terme real i que és una altra mostra de la magnitud dels resultats però sobretot del mètode.
El Barça va millorar. Això és cert. Molt cert. No tan sols respecte de la final de la supercopa, i no calia córrer gaire, sinó respecte de molts altres compromisos. Els tres gols de Ferran Torres i l’exquisit toc de João Felix, un gol meravellós mereixedor de sortir en els resums de l’any –el portuguès ja les fa, aquestes coses, els dies que no desapareix–, van permetre guanyar en un camp en què encara no hi havia vençut ningú. Amb 2-2, amb dos gols dels locals en un tres i no res, l’equip de Xavi va saber fer un cop de puny i mantenir la calma i el joc amb personalitat. Segurament no guanyarà la copa d’Europa, però la celebració, després de tants pals, va recordar la de grans ocasions. És normal. El soci, al qual com també deia Núñez no se’l pot enganyar, té molt clar el pa que s’hi dona. El caviar futbolístic i econòmic forma part del passat. Ara cal gaudir del moment Betis i esperar que l’equip consolidi aquest pas endavant.