Una maneta esplen­do­rosa al Sevi­lla i un escàndol monu­men­tal van eclip­sar en certa manera diu­menge la victòria del Barça al camp del Betis amb una bona reacció després de la suor freda quan els anda­lu­sos van igua­lar el 0-2. El 5-1 del Girona i l’atra­ca­ment al pobre Alme­ria, el cuer, al Ber­nabéu, és evi­dent que van estric­ta­ment lli­gats. No cal ser un geni. El Girona pre­senta can­di­da­tura set­mana rere set­mana i ha dei­xat de ser una atracció de fira de prin­cipi de tem­po­rada. L’equip reve­lació comença a fer por perquè té una base sòlida, juga com els àngels i fa més gols que ningú. El somni dels equips modes­tos difícil­ment arriba als pane­llets, i encara menys als tor­rons. El Girona traurà el pes­se­bre per la Can­de­lera a dalt de tot i fa camí, si les cir­cumstàncies li ho per­me­ten i les lesi­ons el res­pec­ten, per men­jar-se la mona el dilluns de Pas­qua amb les pos­si­bi­li­tats intac­tes. D’anar a Europa, el repte que recalca Míchel. O de llui­tar pel títol i aca­bar de ser el Lei­ces­ter català si no ho és ja. És evi­dent que el Girona i la seva rebel·lió a l’sta­blish­ment s’han con­ver­tit en una amenaça real. La mà de Míchel es nota, i molt. La de Vinícius va ser escan­da­losa, entre altres per­les del xou d’Hernández Maeso, àrbi­tre que passa de ple a l’ima­gi­nari dels atra­ca­ments. Fins i tot el mateix Xavi s’hi va refe­rir en decla­ra­ci­ons al camp del Betis. Un símptoma més que, a Madrid, el Girona i la Mic­he­leta es veuen com un ene­mic real. Gràcies. No calia tant.

L’equip fa la tem­po­rada més increïble de la seva història guiat per un entre­na­dor de qua­li­tat que sap gua­nyar-se l’entorn. Que s’esforci a par­lar català li dona un plus d’inte­gració a la causa que s’agra­eix. Però en el fut­bol pro­fes­si­o­nal és clar que, si la pilota no entrés, l’idi­oma de les rodes de premsa no esta­ria entre les vari­a­bles per deci­dir el seu futur. Les parau­les car­re­ga­des d’emoció i de sen­ti­ment de Portu diu­menge després de la gole­jada en què asse­gu­rava que quan ple­gui seguirà sent del Girona, són una decla­ració d’amor que és el reflex d’un equip i un ves­ti­dor amb ànima que con­necta amb l’afició fidel i també amb tots aquells afi­ci­o­nats sobre­vin­guts que sem­pre arros­sega un feno­men com és ara el Girona. Allò que Núñez en deia “patit­zants” escurçant el terme real i que és una altra mos­tra de la mag­ni­tud dels resul­tats però sobre­tot del mètode.

El Barça va millo­rar. Això és cert. Molt cert. No tan sols res­pecte de la final de la super­copa, i no calia córrer gaire, sinó res­pecte de molts altres com­pro­mi­sos. Els tres gols de Fer­ran Tor­res i l’exqui­sit toc de João Felix, un gol mera­vellós merei­xe­dor de sor­tir en els resums de l’any –el por­tuguès ja les fa, aques­tes coses, els dies que no des­a­pa­reix–, van per­me­tre gua­nyar en un camp en què encara no hi havia vençut ningú. Amb 2-2, amb dos gols dels locals en un tres i no res, l’equip de Xavi va saber fer un cop de puny i man­te­nir la calma i el joc amb per­so­na­li­tat. Segu­ra­ment no gua­nyarà la copa d’Europa, però la cele­bració, després de tants pals, va recor­dar la de grans oca­si­ons. És nor­mal. El soci, al qual com també deia Núñez no se’l pot enga­nyar, té molt clar el pa que s’hi dona. El caviar fut­bolístic i econòmic forma part del pas­sat. Ara cal gau­dir del moment Betis i espe­rar que l’equip con­so­lidi aquest pas enda­vant.