Això d’exalçar un anunci televisiu sempre té un punt de deshonest, ja que sembla que li facis propaganda gratis, però hi ha cops que l’afalac pot estar justificat i tot. És el cas d’una campanya, senzillament sensacional, que va fer Ikea rememorant la figura d’aquell veí o amic, que tots hem tingut o patit, i que fa de la crítica el motor vital de la seva existència. Aquella gent que, en resum, el que realment vol en la vida és estar permanentment enfadada, i que es retrata a la perfecció amb l’arquetipus del soci del Barça catalogat com tribunero. El mateix que quan es guanya una lliga està content, sí, però a mitges, i que si en lloc de dues copes de cava n’hi ha només una, ja li esta bé per allò d’una certa contenció en l’alegria. Això de desbocar-se és per a altres moments o circumstàncies, com ara quan xiulen un penal que no ho és en contra dels de Xavi o, millor encara, quan la injustícia arbitral afavoreix el Madrid. És llavors quan, ara sí, retronen els crits, els insults i la pulsió pura i dura de qui, per actitud, és un perdedor de mena que només es troba còmode nedant en contra.

No cal ni dir que aquesta tribu està aquests dies vivint una lluna de mel daurada. L’esperpent dantesc que es va viure en el partit entre el Madrid i l’Almeria ha estat el bàlsam, el pretext perfecte, que aquest sector de les barres braves culer ha trobat per justificar una temporada, l’actual, que va camí del pedregar. La insubstancialitat del joc de l’equip, però sobretot la incapacitat de Xavi el seu staff tècnic per dotar-lo d’una personalitat reconeixible en aspectes tan innegociables com és la pressió sobre el rival, són mancances que ara queden ennuvolades per l’argument que el Madrid ja té la lliga al sac pels favors arbitrals. Una cantarella ridícula i infantil, però que guanya múscul a partir del moment que tot un president i el mateix entrenador també decideixen baixar al fang. A ulls de molts, el Barça és ara mateix el club de la llagrimeta fàcil. I als que ho clamen, un pèl de raó no els falta.

Tot això no exclou que, efectivament, el partit de l’Almeria, el VAR i l’enèsima sortida de to de Vinícius conformin un escàndol monumental. Perquè ho és, sí, però essencialment per retratar una competició i un estament, la lliga i el futbol espanyol, que fa temps que han quedat atrapats en la seva incapacitat per progressar. Només cal veure, si no, com un avenç tecnològic com la revisió de jugades amb un vídeo s’ha acabat convertint en una pantomima, i un element més per generar polèmica i soroll que no un instrument per aconseguir l’equitat. I denunciar això no equival, o no hauria, a caure en un discurs conspiranoic i victimista que, això sí, sempre és una bona drecera per estalviar l’exercici, sempre difícil, de fer una autocrítica i que aquesta sigui freda i rigorosa. La mateixa que, històricament, ha faltat a Can Barça, un club amb massa tendència a l’autoflagel·lació, i que fora bo que ja comencés a deixar enrere la seva obsessió amb el Madrid i amb voler únicament que perdi. Perquè, com aquell veí d’Ikea, hi ha un dia que descobreixes que la felicitat és un repte que es construeix en positiu, guanyant, i no sent un avinagrat perpetu de la vida.