Ni el Barça ni el Girona seran en les semifinals de la copa. Una garrotada per als gironins, que veien l’oportunitat de superar en una temporada de somni el seu sostre en la competició, i sobretot per als blaugrana, que es van quedar sense supercopa i ara també sense copa, els camins més curts i accessibles cap als títols –encara que siguin menors–, tal com està la lliga i amb el grau de dificultat de la Champions.

L’eliminació contra l’Athletic no va ser com la caiguda en la supercopa. El Barça va acabar fos en la pròrroga a San Mamés, però hi va ensenyar els brots verds que ofereixen jugadors joveníssims, que són encara menors d’edat. L’atreviment de Lamine Yamal, Héctor Fort, Pau Cubarsí i Marc Guiu –per davant de Vitor Roque, fet arribar d’urgència fa unes setmanes– mostra una línia que el Barça hauria de seguir i que, de fet, no hauria hagut de perdre. La solució a la Masia. Xavi no havia fet aquesta aposta amb tanta contundència fins ara. Com tampoc s’havia atrevit a prescindir de Lewandowski amb un partit per resoldre. Fa temps que no està fi el polonès, però no és pas l’únic, ni de bon tros. Els joves il·lusionen, però els que haurien d’estirar el carro ara no se’n surten. Més futur que present.

La decisió d’apostar pels més joves marca un camí, però tampoc lliga amb l’exigència de títols marcada pel mateix club i que Xavi sempre ha acceptat. Si la idea és anar fent créixer jugadors tendres que han de ser els líders del futur, és contraproduent demanar-los resultats immediats. El club va hipotecar ingressos futurs, les famoses palanques, per la necessitat autoimposada de títols. Va celebrar la lliga la temporada passada, i per a aquesta es marcava l’objectiu de guanyar “títols importants”, expressat pel mateix entrenador, disposat a marxar si no n’aconsegueix. L’eliminació de la copa és molt dura sobretot per l’exigència que s’han imposat. Perquè l’equip està lluny del capdamunt de la lliga i assumeix que la Champions és un llistó massa alt.