En poques setmanes Xavi ha assistit impotent al hat-trick que l’ha condemnat. Humiliació en la supercopa contra el Madrid, una pròrroga lamentable en la copa i uns minuts finals en la lliga contra el Vila-real que són per emmarcar, irònicament, és clar. Ha quedat estès a la lona no només per les seves pròpies decisions, algunes per retornar-lo a Qatar avui mateix, sinó per un cúmul de factors que l’han anat desgastant sense remei just en el moment en què acabava de renovar.

Les seves rodes de premsa, moltes farcides d’excuses en alguns partits lamentables, i certs plantejaments tàctics que els altres equips han vist venir de lluny són problemes que ja s’arrossegaven fins i tot de la temporada passada. Ara bé, les set plagues d’Egipte que cauen sobre el Barça no són totes atribuïbles a l’entrenador de Terrassa. D’un any per l’altre, l’equip, literalment, ha quedat sense defensa. Ara veiem per què Ter Stegen és el millor porter del món. Aturava totes les accions d’un contra un i era un central més. Al seu costat, els altres defensors havien de fer la meitat de la feina. Ja es veu el desgavell d’ara. I les baixes, que tampoc és un tema que l’entrenador pugui controlar gaire, són un drama. Haver de jugar amb un central de setze anys en camps com San Mamés i que la roda de la fortuna depengui d’un davanter de la mateixa edat ja ho diu tot.

De moment, el resum de la temporada és la pilota que Sergi Roberto perd a San Mamés en l’últim minut de la primera part de la pròrroga i que acaba amb un gol inaudit d’Iñaki Williams. El replegament de l’equip, jugui qui jugui i no perquè els jugadors no vulguin córrer, és un drama en tots els partits. Qualsevol equip, fins i tot els de la copa, han acabat desarborant el sistema tàctic amb una facilitat escandalosa.

Parlem dels joves, que Xavi ha tingut els dallonses de posar-los al camp en plena crisi, però Lewandowski ja no porta les regnes, els portuguesos juguen a fogonades i cometen errors imperdonables i De Jong, que sense Gavi ha de multiplicar-se de manera impossible, no arriba a tot arreu quan l’equip, heus aquí la mare dels ous, es parteix com el Titànic com si cada rival fos un maleït iceberg.

Fet aquest petit resum del segon acte d’aquesta obra que està tenint lloc –com diuen els periquitos– a la “muntanya maleïda”, ara ve el tercer, el desenllaç que ens confirmarà si som davant una tragèdia o una comèdia. La lliga no es guanyarà, però si els jugadors importants, amb un cadàver a la banqueta, es deixen anar definitivament i l’equip queda en mans dels juvenils, la Champions 2024/25 l’hauran de pintar a l’oli. Econòmicament ja sabem què suposaria això per a un club que encara està en risc de fallida econòmica. El cercle virtuós, però a l’inrevés.

Queda la Champions, és clar. Però el Barça no ha estat mai el Madrid, un equip capaç de fer el ridícul en la lliga i plantar-se en finals europees i guanyar-les. El Nàpols, que com el Barça també va ser campió la temporada passada, viu una crisi igual o pitjor, però té davanters i mitjos amb un talent infinitament superior als rivals que en la lliga fan pupa als de Xavi amb quatre passades ben fetes al mig del camp.

I, per acabar-ho d’adobar, ara comença el reguitzell de noms que es promouran per dirigir l’equip la temporada vinent i la interminable llista de fitxatges que haurien de convertir un equip amb molt bons jugadors en una formació sòlida. I el que és pitjor, com que no es pot fitxar Pep Guardiola, ja tenim aquí el debat sobre si cal un tècnic del “model Barça” o un que asseguri resultats per sobre de tot. Tampoc és que Laporta i Deco, amb la situació financera actual, puguin anar amb el talonari pel món per fitxar el Jürgen Klopp de torn. La Superlliga i els seus ingressos són, de moment, una utopia.

El principal perill d’aquesta incòmoda situació és que comptin més les relacions d’amistat del mateix Deco, de Laporta, de Jorge Mendes o, com diuen les males llengües, d’Enric Masip a l’hora de promoure un entrenador que ja estigui al club, per exemple Rafa Márquez, en lloc de portar-ne un que sigui el més indicat professionalment per a la situació de futur del club. La junta ja no només necessita buscar milions i milions d’euros per quadrar els comptes, sinó que haurà de prendre una decisió tant o més rellevant en l’àmbit esportiu. Ànims a tots.