El dolor de no reconèixer en Laporta del 2003
El Barça és un solar buit on tan sols hi ha les runes d’un passat remot, i on els arquitectes encarregats de reconstruir l’edifici aixequen i enderroquen sense més criteri que les subjectives urgències del dia a dia. No hi ha full de ruta. No hi ha continuïtat en l’equip de treball. No hi ha permanència de criteris sostinguts en el temps. No hi ha especialistes amb experiència. No hi ha un discurs realista sobre les necessitats objectives del club: un solar, un trist solar on el futur pot arribar a ser més angoixant que el present.
Així doncs, arribats al moment en què s’intenten salvar les setmanes sense més anhel que sobreviure per no morir, es pot caure en el deliri de defensar una eliminació de la copa perquè l’has lluitat amb nens acabats de sortir de l’ESO, parlar l’endemà de planificació del curs següent, viure una dimissió diferida de Xavi, presenciar l’esperpent de Márquez acostant-se a la cadira amb el cadàver calent, veure com el politburó fuig de l’Olímpic mentre deixa sol una llegenda quan anuncia la seva marxa, i finalment, acabar amb una declaració institucional apel·lant al sentimentalisme barat de la unitat mentre esprems un carisma en hores baixes. Caos, tot és caos, i el pitjor de tot és l’evidència que aquí les decisions les prenen personatges que no tenen ni càrrec estipulat a dins del club.
De tota manera, el regal de la vida és que sempre pots començar de nou i aixecar-te sobre les teves pròpies misèries, fer de cada dia una nova oportunitat per fer les coses com toca, i aquí és on s’ha d’agafar Laporta com a darrer bastió per salvar un mandat en què la pancarta ha caigut i l’edifici del darrere estava més buit del previst. Així doncs, arribats a aquest punt, la salvació no rau a encertar el següent entrenador, perquè el fet que Motta figuri entre els futuribles és una mostra més del drama executiu, sinó a replantejar com s’estructura el club: Laporta vol seguir amb un entorn de servils en què l’essència és la servitud en lloc de la preparació? O vol tornar a la vella fórmula de tenir un entorn d’elit mentre ell dona la cara aprofitant el seu carisma indiscutible? Dues vies oposades que la història jutjarà diferent.
A partir d’aquí, si la resposta és que sí, que vol seguir donant el control del club al sectarisme dels irreductibles, doncs res, acabarà triturat per la maquinària mentre taca el seu propi llegat, sortint per la porta del darrere i fent discursos de puresa barcelonista per fer-se perdonar d’aquesta segona etapa d’improvisació delirant. De tota manera, sabent que el futbol té un component intangible difícil de justificar, si retorna a la fórmula originària en què s’envolta dels millors mentre ell té llibertat absoluta per seduir el respectable, hi ha possibilitats d’aixecar algun projecte seriós que doni estabilitat econòmica i esportiva quan ell ja no sigui president: Laporta està lluitant per com el jutjarà la història.
Però no ens enganyem, tots a la vida, enmig de les nostres petites existències, hem tingut moments de bucle mental en què hem fugit per la via errònia perquè no volíem afrontar la causa estructural del nostre fracàs. A vegades és més senzill caure envoltat dels hàbits que t’han dut a l’error que no pas reescriure de nou aquell camp vital, i ara mateix, i sap greu escriure-ho perquè Laporta va donar un tomb al club aquell llunyà 2003, es veu Laporta més a prop d’enfonsar-se envoltat dels seus errors que no pas de tenir la valentia de canviar. Una llàstima. Fa mal.