Ni realisme ni paciència

És obvi que s’han comès errors. La situació no és gens fàcil, ni esportivament, ni econòmicament, ni socialment. Però, en comptes de practicar allò de a poc a poc i bona lletra, aquí ho volem tot i per a abans-d’ahir. Un saltador d’altura pot aspirar a saltar els 2,50 metres, però si posa el llistó tan alt quan les seves cames no han passat dels 2,10... Una cosa és ser ambiciós i una altra ser happy. El president Laporta ha venut unes expectatives d’èxit irreals per exigències del guió, Xavi ha assumit el discurs de màxims i tots dos han sobrevalorat el títol de lliga conquerit fa uns mesos –amb molt de mèrit– com l’accelerador d’un procés forçosament més llarg. Triple error. L’entrenador també ha acceptat sense matisos el repte de fer jugar el seu equip a l’estil del millor Barça, sabent que la seva plantilla només desborda en joventut, però no en talent, ni autoritat, ni experiència, ni efectius. La direcció esportiva, si realment ha existit (Alemany, Jordi Cruyff, Deco...), s’ha adaptat a l’economia de guerra amb algunes bones operacions (Gündogan, Iñigo, Cancelo), però també amb altres d’inexplicables, com una altra aposta de futur com Vitor Roque (30+30 milions), quan el que tenia sentit ara era una aposta present pel relleu de Sergio Busquets (Zubimendi, Kimmich...) com demanava l’entrenador.

Futur

L’entorn, que comença a la llotja, passa per la grada i acaba als mitjans i les xarxes, només ha fet el que sol fer en aquests casos, esbudellar el malalt. I ho continuarà fent perquè la dimissió diferida de Xavi és un pas a mig camí entre la resignació i el tot o res; segurament persegueix un canvi d’escenari dins i fora del vestidor, que beneficiï l’equip perquè queda temporada i objectius clau per atrapar, però no soluciona cap problema estructural, ni redefineix el full de ruta del projecte, ni aporta garanties de canvi substancial del rendiment. Amb Xavi i sense, és urgent tenir clar quin és el pla per transformar una realitat decebedora en un futur il·lusionant.