‘Always on my mind’
Començo demanant perdó. Perdoneu el títol en anglès, però el passat de Marc Gasol a Memphis fa gairebé inevitable l’al·lusió a Elvis Presley. I sobretot, perdoneu el caire un punt personal, encara més inevitable per haver viscut tan de prop la seva eclosió i la seva carrera. L’adeu oficial de Marc Gasol no ha sobtat ningú –i menys sabent que per Nadal es va enregistrar un documental amb aquesta finalitat– però com a llegenda de l’esport, calia respectar el seu dret a fer-ho públic com i quan desitgés. No ha sorprès, però m’ha fet més vell de cop, i potser també a tota una generació que el va veure arribar a Girona fugint de l’ostracisme que havia patit al Barça i amb una medalla d’or al coll després d’un mundial al qual havia anat de secundari per adquirir un paper preponderant per la lesió del seu germà Pau en la fase decisiva. Ens fa vells de cop perquè representa la pràctica extinció competitiva de la prolífica i llorejada generació de jugadors catalans nascuts pels volts del 1980, la de Marc, Pau, Navarro, Rudy, Trias, Mumbrú, Grimau...
La glossa esportiva, a banda d’òbvia, ja s’ha fet cent vegades. En canvi, sempre es fa curt per dimensionar la personalitat de Marc Gasol, un home que té memòria per complir el que ha promès. Com quan va dir que acabaria la seva carrera a Girona en un moment que a Fontajau no hi havia bàsquet masculí d’alt nivell. Com quan va crear un club nou amb voluntat de fer-lo créixer. Capaç d’esquivar el camí fressat i preferir Memphis (2008) i Girona (2022) quan el Barça li hauria obert les portes –ara sí– deixant en evidència tothom que diu, escriu i opina que no hi ha vida més enllà de l’univers blaugrana. Amb les prioritats clares, com quan en vigília dels quarts de final del mundial del 2014 va deixar la selecció espanyola per poder veure néixer la seva filla (i l’endemà va tocar perdre).
Marc Gasol s’ha compromès. Amb Catalunya, amb Girona, amb la llengua, amb les causes que creu justes. Ho ha pogut fer, també, perquè ha fugit de comercialitzar la seva imatge, una temptació en la qual cauen molts personatges mediàtics i que els reporta ingressos sovint tan elevats com els del contracte esportiu, però que té com a contrapartida la pèrdua d’independència. Només està compromès amb ell mateix i no deu res a ningú, un fet que el converteix en un aliat fiable per a un projecte. El seu és a Girona i seria irresponsable no acompanyar-lo com correspon per portar-lo a una nova dimensió. Marc Gasol ha passat de ser el terror del rival al parquet a esdevenir un actiu gironí diferencial en l’entorn de l’esport professional.
No hi haurà més pavelló que Fontajau que pugui exhibir el dorsal retirat de Marc. Que es faci amb naturalitat, com quan el Marc president va fitxar el Marc jugador –ortodòxia zero, es miri com es miri– per culminar un ascens a l’ACB. Com quan el Marc jugador ha dit al Marc president que no compti més amb ell per fer mestratge des de la pista. El millor lloc del 33 és al costat del 7 de Darryl Middleton, aquell pivot que amb 40 anys sempre era el millor en la primera sessió física de les pretemporades i que tant va fer per impulsar l’eclosió com a jugador del jove Marc. Un 33 que també il·luminarà el FedEx Forum ara que els Grizzlies han posat data a la retirada del dorsal que ja van anunciar quan van traspassar Marc als Raptors perquè guanyés l’anell que en deu temporades i mitja amb la samarreta de la ciutat del Rei del Rock va ser inviable. A ritme d’Elvis, també Memphis tindrà sempre Marc en el seu pensament.