Mendizorrotza
Avui el Barça juga a Mendizorrotza, l’estadi de Gazteiz, Vitòria-Gasteiz o Vitoria, segons la voluntat lingüística de qui designa la capital política d’Euskadi, el País Basc o la Comunidad Autónoma del País Vasco afegint, a la lògica denominativa, l’empenta, el parasitisme o l’atac a la permanència o a l’extinció de la naturalesa de les coses.
Es tracta d’un camp de futbol molt ben posat, entre carrers arbrats i avingudes de circulació automobilística prou tranquils per passejar-hi amb la sensació que hi ha ciutats que encara creixen a la mesura humana. Els grans conglomerats de les capitals del món i de les províncies urbanes que s’hi emmirallen no són per a les persones, sinó per als elements que trafiquen amb les escorrialles de la concentració econòmica. Aquí, en canvi, els individus que també rutllen atrafegats portant les criatures a l’escola, anant a l’oficina o inserint-se en la mecànica productiva no fan pas la impressió d’esgarrapar els diners, sinó de produir riquesa. És, és ben clar, una impressió altament matisable, però que, en aquestes latituds, el paisatge gris de les nuvolades prengui, en el fullam, l’espurna feliç d’una gota de rosada provoca la sensació que tant l’estrès de la industrialització com l’excitació del món dels negocis es poden deixar enrere.
A no res d’on som, hi ha la bifurcació de l’autopista que, per Miranda de Ebro, se’n va cap a Burgos i cap a l’imperi mesetari, i, per Haro, cap a Logronyo i la verdor vitivinícola de la Rioja. És per això que Mendizorrotza és com el botó d’un abric metafòricament, per reconfortant, càlid i és per això que, recte al nas, hi ha, conjurant l’artificiositat de la malastrugança espiritual, cabalística o esotèrica, el quilòmetre 13, dels 30,8 totals, de l’anella verda que circumda la ciutat just a la parada dels Drets Humans de la línia 6 dels autobusos.
No és gens estrany, doncs, que el 2012 a Vitòria-Gasteiz li escaigués el premi Ciutat Verda Europea, amb què la Comissió Europea guardona cada any les agrupacions urbanes que tenen més cura del medi i de l’entorn ambiental de les persones.
Mendizorrotza també podria veure’s, i continuaria essent tan clar, com un baluard protegit de l’exterior per l’orografia a manera de fossat o de barrera. I podria veure-s’hi perquè, per poca intuïció lingüística que es tingui, qualsevol observador sap que la toponímia designa naturalment l’essència de les coses. Mendi, que podríem traduir pel nostre mont o munt, encapçala el nom de la muntanya punxeguda que, al darrere de les instal·lacions esportives, cap al sud, domina tant el perfil celeste de la ciutat com la manera dels seus habitants d’explicar-se el que els envolta. Segons la candidesa del llegendari popular, el Pikozorrotz, que és el nom amb què avui es coneix el cim de Mendizorrotza, va alçar-se amb el sobrant dels 1.021 metres de fondària de l’excavació del pou artesià de l’Andre Maria Zuriaren plaza o plaza Azaharra (plaça de la Mare de Déu –de la Virgen Blanca– o plaça Vella), el centre neuràlgic de la ciutat, feta entre el 1877 i el 1882.
Poc importa, al saber naïf, que del topònim més antic del cim se’n tingui constància des de 400 anys abans de les obres, si allò que passa de boca a orella quadra.
Amb El Molinón i Mestalla, Mendizorrotza és un dels tres únics camps de futbol de la Lliga professional espanyola que han estat sempre al mateix lloc –aquest, des del 27 d’abril de 1924, farà, doncs, 100 anys– i dit de la mateixa manera, perquè el nom reprodueix la naturalesa de la cosa; com el club que hi juga, el Deportivo Alavés, que, després de fundar-se com a Sport Friends, va confondre, a la manera de l’Espanyol, el nom amb la naturalesa de la cosa.