El Con­sell de Minis­tres va ator­gar el 9 de gener la Gran Creu del Reial Orde del Mèrit Espor­tiu a Ricky Rubio. És la màxima dis­tinció que un espor­tista pot rebre en reco­nei­xe­ment a la tra­jectòria pro­fes­si­o­nal. Rubio va des­ta­car ben aviat i va ser con­si­de­rat un nen pro­digi del bàsquet. Dies abans de fer 15 anys va debu­tar a l’ACB; amb 17 es va con­ver­tir en el juga­dor més jove a pen­jar-se una meda­lla olímpica; i amb 20 ja havia gua­nyat tots els títols pos­si­bles de club a Europa.

Tan­ma­teix, el geni del Mas­nou també ha des­ta­cat per com ha afron­tat i superat les adver­si­tats. D’una banda, tres greus lesi­ons de llarga durada de què s’ha recu­pe­rat per tor­nar a com­pe­tir al màxim nivell. Però, sobre­tot, la depressió que va tenir després de la mort de la seva mare d’un càncer el 2016. Un sotrac que va trans­for­mar la seva escala de valors i del qual va sor­tir gràcies a la medi­tació i a la cre­ació d’una fun­dació per aju­dar els infants malalts. Malau­ra­da­ment, a l’estiu va recaure, la seva ment va tor­nar a aquell “lloc obs­cur” i va renun­ciar al mun­dial. Els grans espor­tis­tes de vega­des sem­blen éssers allu­nyats de la nos­tra rea­li­tat en acon­se­guir ges­tes impos­si­bles per a la majo­ria dels mor­tals. En canvi, els sen­tim pro­pers quan mos­tren una vul­ne­ra­bi­li­tat amb què ens podem iden­ti­fi­car. Ricky, t’espe­rem de nou a les pis­tes per aplau­dir la teva valen­tia en reconèixer la teva vul­ne­ra­bi­li­tat i atre­vir-te a afron­tar la negror de la nit. Un gran mèrit per­so­nal que suposa un ajut ines­ti­ma­ble per a les per­so­nes que també la patei­xen en l’ano­ni­mat.