Qualsevol innovació que es presenta en el futbol, la rebo amb molt d’escepticisme. No m’agrada. Dec ser un purista. Per començar, no suporto el VAR. Ja com a concepte, en els seus inicis em va semblar una eina que feia perdre molt de la gràcia que té aquest esport. Sempre he vist el futbol com un joc d’errors –també ho és d’encerts, és clar–. Que un àrbitre s’equivoqui en un fora de joc, és el mateix que un davanter malbarati una ocasió claríssima o un porter falli en un gol. Forma part de l’esport. És un actor més dins del camp amb la seva incidència. Així ho veia i ho segueixo veient, tenint en compte com s’ha aplicat en la pràctica el VAR i el desgavell que ha generat la seva implementació. Un gol ja no es viu igual amb l’amenaça de la revisió en l’horitzó, qualsevol centrada lateral que impacti en un defensa pot acabar sent penal, accions que ningú ha vist en directe vistes a càmera lenta poden acabar en expulsió... m’esgota. I, la veritat, després d’un lustre ja de VAR, tampoc s’han acabat les errades arbitrals ni el soroll de la polèmica. Només deixaria la tecnologia en la línia de gol; un gol és un gol. La resta... res. En el futbol no professional, no hi ha VAR i no passa res. De fet, és un gust mirar ara un partit sense haver d’estar pendent de si es rearbitra una jugada o no. Ara la IFAB, l’organisme encarregat de definir les regles de joc en el futbol, planteja introduir una targeta blava, una amonestació que permetrà expulsar un jugador durant deu minuts en un partit. També em treu de polleguera. Si s’acaba fent canviarà el joc, veurem cap a on –potser vaig errat i és una meravella–. Ara mateix, com em va passar amb el VAR, no ho veig.