El Barça afronta el cap de setmana la sempre enrevessada copa Intercontinental, que no se sap mai si puja o si baixa. Les dues darreres edicions s’han fet d’amagat i a les fosques, sense ni tan sols cap club sud-americà, fet que desmenteix d’entrada la seva denominació. La final Trissino-Valongo del 2022 i la Porto-Sporting del 2021 tenen ben poc d’intercontinentals. Cert és que és molt complicat que cap equip argentí sorprengui els clubs europeus perquè no té recursos econòmics per retenir les figures del seu prolífic planter, però si l’esperit de la competició és que es juguin el títol els campions de Sud-amèrica i d’Europa, no té cap sentit pervertir-lo. No es fa i prou. No seria tampoc cap novetat. El palmarès és ple de forats. El propòsit és que la juguin quatre equips masculins i quatre de femenins. Això només s’ha fet el 2018 a San Juan en una de les millors edicions, per no dir la millor, amb una final magnífica, Barça-Porto, de triomf blaugrana i la victòria del Concepción sobre el Telecable en femení. Enguany s’ha pogut recuperar el format de mudar. El 2016 a Reus també la van jugar, en aquell cas només els homes, amb dos equips americans i dos d’europeus, amb títol per al Benfica, amb una exhibició d’Adroher contra el Reus en la final. La gran notícia ara és la recuperació del femení –segona edició–i que el Palau, bicampió europeu, pugui per fi jugar-la exercint el seu dret i passant a la història com el primer equip català femení que la disputa.