Què volen que els digui... M’agradaria de poder ser en una taula amb tres o quatre entrenadors amb carnet de primera i poder-los demanar, fins a entendre-ho, com s’ha de fer per aturar i vèncer un equip de futbol que desplega i replega les fuetades golejadores del Real Madrid d’aquesta temporada.

Mentrestant, si ens posem dos partits al cap, el del Futbol Club Barcelona a la supercopa de fa ben bé un mes i el del Girona al Santiago Bernabéu de la setmana passada, veurem com els 4 gols blancs de cada un van respondre a jugades gairebé calcades, a una manera gairebé suïcida d’enfrontar-se a l’estratègia de manxa plantejada pel senyor Ancelotti i com, tant l’entrenador barcelonista com el gironí, van deixar anar algunes pistes de cap on haurien de dirigir-se els trets, en les rodes de premsa de després de les seves derrotes.

No tan pedagog com l’entrenador madrileny del Girona ni, potser, pel que llegiran, tan savi, Xavi Hernández semblaria decantar-se per mantenir una proposta més agressiva que no pas aquella que, pel que fos (estat d’ànim col·lectiu o apatia majoritària), els seus jugadors no van posar en pràctica: “Defensivament no hem parat carreres. No hem fet faltes tàctiques. Ells viuen d’això i els dos primers gols venen de pilotes a l’espai. Ho sabíem”, va declarar.

Fixin-se que, del que diu, és fàcil d’extreure’n la conclusió que el migcampista llegendari del Barça s’acostaria, si més no pel que fa a la tàctica per trencar l’anar i venir del primer equip de la capital d’Espanya, més aviat a l’estratègia agressiva de Diego Pablo Simeone (un altre jugador de mig camp) que no pas a l’agilitat cruyffista. Al cap i a la fi, aquesta vegada, sense acabar d’arribar a la violència a què ens avesava, l’estratègia de superar les fuetades dels d’Ancelotti a còpia de colpejar i recolpejar tant les anades com les tornades de les seves tres línies d’atac i de defensa va dur l’Atlético de Madrid a fer els 4 gols amb què va eliminar, ben pocs dies després de la desfeta del Barça, el Real Madrid de la copa del Rei al Metropolitano.

Diríem que l’estratègia, fins aquí, consistiria a fer empassar, als jugadors d’Ancelotti, la seva pròpia medicina; solució que implica subministrar als jugadors propis la mateixa recepta. Però, ai las, com que cap equip no té ni els mateixos caps ni les mateixes cames, el partit trencat tan vistós per a l’espectador pot acabar –com va tastar el Barça a Riad– en un desastre.

Més entenedor i, per intel·ligent i pràctic, potser més savi, Miguel Ángel Sánchez, el tècnic del Girona, popularment conegut com a Míchel (igualment, com a jugador, migcampista), al final del partit, també perdut per 4 gols, assumint que s’havia equivocat en demanar als seus “que anessin a pressionar a dalt” quan “els podíem haver aturat tirant enrere”, va perfilar una mica més la diana on entorpir la ventada blanca.

Ara, qui va donar una lliçó de com encallar la manxa de l’equip d’Ancelotti i fer sortir el mal aire que l’empeny va ser un altre exmigcampista ressituat com un entrenador que, potser perquè també és periodista per la Universitat del País Basc a Leioa, es fa escoltar, quan parla.

Posant sobre la gespa del Bernabéu una línia defensiva avançada amb una doble barrera de 5 i 4 jugadors, Gaizka Garitano va aconseguir que l’Almeria deixés el Madrid sense espais i, alhora, disposés d’un accés còmode a l’àrea. Va enredar de tal manera el mig del camp, que els corredors indispensables per al llampec de les transicions s’hi van perdre, obligant l’equip blanc a jugar amb un davanter centre emprenyador –que ja no té– i a fer sortir, al rescat, tota la pressió arbitral que els equips de la Champions també farien bé –oi, Leipzig?– de tenir en compte.