Volia explicar com em van agradar els paisatges de l’Algarve i els Alps Marítims, la setmana passada en curses ciclistes per etapes que coincidien amb la 70a Volta a Andalusia, reduïda a una CRI de 5 quilòmetres en un circuit tancat a Alcaudete (Jaén), perquè les autoritats van retirar els efectius de la Guàrdia Civil destinats a controlar les carreteres de dimecres a diumenge per les manifestacions dels agricultors. Primer van suspendre les etapes de dimecres i dijous i després les del cap de setmana, també adaptades a correcuita en circuits urbans.

Ja s’ho faran. Perquè des del meu més absolut desconeixement, influït per l’emoció que em provoquen seqüències del joc amb poca o nul·la transcendència per a l’espectacle, em veig obligat a reconèixer com vaig gaudir de la primera meitat de l’Spar-Casademont (22-10, 10-5 al primer quart i 12-5 al segon). Em va fer reviure un dels partits que mai oblidaré, a la televisió un Sant Jordi. 1998, quan no feia ni un mes que els ultres del Bernabéu havien fet caure la porteria en el partit contra el Dortmund. Tornant a girar full al civisme, final de l’Eurolliga al Palau Sant Jordi amb el Virtus superant l’AEK d’Atenes (58-44). Messina era el tècnic del Kinder, els bons –Rigaudeau, Danilovic, Sconochini, Savic i Nesterovic– jugaven més de 30 minuts i un dels tres reserves –Abbio–, 25. 2 àrbitres, dues parts de 20 minuts i 22 faltes per banda, cap eliminat.

La 2-3 del Saragossa des del tercer quart em va fer tornar als temps que ens han tocat viure. 50-60. I a Indiana en el partit de les estrelles de l’NBA van quedar 211-186? Sí.