Diumenge passat va acabar el mundial de natació en un indret on sembla que la sequera no afecta a l’hora d’omplir piscines: Doha, la capital de Qatar. S’hi van poder veure els partits de waterpolo, les proves de natació, les coreografies de la natació sincronitzada i els salts.

Aquests últims són un esport peculiar. Es pot saltar des d’un, tres, cinc i deu metres, i des de fa poc també des de 27 metres, els salts de gran altura. Des d’un metre i tres metres, el saltador avança precís i amb força perquè el trampolí es vincli, faci palanca i l’impulsi enlaire. Des de cinc i deu metres la plataforma és dura i el saltador comença quiet, a peu dret o de cap per avall. Els de gran altura es fan a l’exterior, en plataforma dura i s’entra a l’aigua dret, amb els peus. En tots els casos hi ha més de gimnàstica que de natació.

En la majoria d’esports, pots equivocar-te i pots rectificar. Un partit de futbol dura 90 minuts, un error que provoca un gol en contra es pot capgirar. En una regata una mala sortida no determina una derrota, es pot remuntar. La marató són més de dues hores d’agonia en què hi ha moments de tot. Durant una cursa ciclista de vegades passen més coses que en alguna novel·la. En els esports que es disputen a sets com el voleibol o el tennis no passa res per perdre’n un o dos, perquè es tracta d’aconseguir-ne més que el rival.

Però en els salts t’ho jugues tot en un període de temps curtíssim. Impuls, elevació, execució i entrada a l’aigua, tot en menys d’un segon. En l’execució cal fer girs i rotacions, si pot ser estilitzats i elegants. L’entrada ha de ser perpendicular a l’aigua, neta, ni curta ni passada, sense esquitxar. La major part de les altres qüestions avaluables són imperceptibles a l’ull humà poc avesat. Però no al jurat, que és capaç de veure l’error més mínim.

Quan el saltador o saltadora s’enfila cap al trampolí la concentració és màxima. Tots els anys d’entrenaments amb olor de clor es concentren, s’ajunten, es resumeixen, se sublimen en un instant, en un obrir i tancar d’ulls, mentre la gravetat t’estira cap avall.

Hi ha d’altres esports on també se salta, com per exemple el salt de poltre en la gimnàstica artística i tots els salts de l’atletisme: llargada, alçada, triple i perxa. En aquests casos la cursa i l’entrada són determinants i tot també passa molt de pressa. Però hi ha estratègia i marge d’error perquè gairebé sempre la puntuació és la del millor salt dels 3 intents que es poden fer, o cada cop que superes el llistó tornes a tenir tres intents. En els salts de trampolí normalment no. El resultat final és la suma de la puntuació de tots els salts, i per tant qualsevol error de pes descarta i deixa fora de la lluita per la victòria.

La majoria d’esports es poden entendre com un procés. Hi sol haver moments bons i d’altres de dolents. Es pot rectificar i es tracta que la balança, al final, es decanti a favor nostre. En la majoria d’àmbits de la vida també hi ha marge d’error. És un procés, el temps avança i hi ha estones millors i d’altres de pitjors. Si avui no surt del tot bé potser demà sortirà millor. Qui dia passa, any empeny.

Però de vegades la vida ens posa davant de situacions on tot depèn d’un segon, i gairebé sempre sense avisar. Una trobada, una mirada, un gest, una decisió on ens ho juguem –gairebé– tot, en menys d’un instant.