A pesar que la imatge era del segle XX i que si al XIX la televisió ja hagués estat inventada hauria semblat de fa dos segles ara que hi ha 4K i 5K i que quan et compres una tele, al cap de quatre dies ja és obsoleta, com et fa veure el veí quan el senyor d’Amazon, que ja és com de la família, n’hi porta una nova de trinca que gairebé et fa el dinar. I que això, que no es vegi del tot bé, en hoquei sobre patins és un problema d’una major magnitud, l’atracció per veure un Porto-Barça, un dels millors partits, per no dir el millor, que es pot disfrutar i patir avui en dia, em va seduir. Sigui dit que Esport 3, que rebia la imatge, no en tenia cap culpa. I que en el segon temps fins i tot hi va haver moments en què es va tallar, una situació ben boomer, i van haver de posar vídeos. Qui no recorda els minuts musicals? Tot això ara que el 3Cat ja és com de la família, com el repartidor que va sempre escopetejat.

Doncs això, que el mantra que l’Aldo Cantoni és el temple sagrat de l’hoquei sobre patins i que San Juan n’és un dels grans bressols no és cap broma ni cap recurs periodístic per omplir. Milers i milers d’espectadors van pagar l’entrada, que tal com està la inflació a l’Argentina –pels núvols és una expressió que fa curt–, i com estarà, ja és mèrit. Omplir el recinte per veure un partit en què no jugava cap dels seus nombrosos equips de San Juan explica el perquè de tot plegat en una regió amb cultura sobre patins. Per molt que a Catalunya l’hoquei és un esport molt nostre i tal i tal, aquí no n’hauríem fet ni la meitat. Ni un quart.

Sigui com vulgui, el Barça va saber refer-se quan el Porto li va empatar el 0-3 (3-3) i va clavar tres fuetades en la primera part de la pròrroga que van tombar a la lona l’equip lusità. Es va veure el gran i coral Barça. I també el gran Porto, en la repetició de la final del 2018 en el mateix escenari i també amb aplaudiments d’admiració de l’afició. Pau Bargalló, mariscal de mariscals de camp, i Ignacio Alabart, que cada dia és més bo, van tenir galons per fer i desfer i va sorprendre pel seu bon rendiment el jove Eloi Cervera, que va aguantar el tipus en un partit de gran rapidesa i intensitat jugat amb noblesa, dels que agraden a l’afició. Un gran espectacle amb triomf català –la sisena copa Intercontinental del Barça– a altes hores de la matinada a casa nostra que va treure el mal regust de la derrota hores abans i en el mateix Aldo Cantoni del Generali Palau en la final femenina contra el Telecable Gijón, el campió d’Europa, que s’ha convertit en els últims mesos en una bèstia negra. L’equip d’Iván Sanz va lluitar i va aixecar tres cops un resultat advers però va cedir en els penals en un escenari majestuós on diverses de les seves jugadores i també algunes del Telecable havien perdut la final del mundial contra la potent Argentina. Si hagués entrat el penal al pal de Puigdueta quan Florenza havia marcat el primer de la tanda... En tot cas, l’experiència i el record que queda per haver jugat a San Juan la segona edició de la competició femenina, que esperem que es normalitzi, s’ho valen, malgrat el desencís final per la derrota i per la manera com es va produir. Encara que la imatge del vídeo que mostraran tots plegats i plegades als nets per Nadal, quan el 4K i el 5K ja siguin gairebé una relíquia, es veurà esgrogueïda i borrosa. Quan vegeu que aixequem els braços, és gol.