El futbol és un absurd (i nosaltres també)
Futbol: Dues desenes de persones amb calçotets perseguint una pilota dins un espai tancat per posar-la dins d’una capsa gegant protegida per un guardià amb guants. Dins d’aquest context, homes i dones de classe mitjana gasten part dels seus estalvis per presenciar, in situ o a través d’una pantalla, si l’atleta amb roba interior de colors variats realitza un gest simètric perquè l’esfèrica faci el gir idoni per tocar la xarxa: recuperació de la perfecció corporal clàssica en temps d’un art desorientat en l’abstracció. Més Renaixement per combatre la decadència d’Occident.
Just en aquell moment, si per atzar geogràfic, tradició familiar, reivindicació de la pròpia identitat, influència d’amistats o un simple absurd difícil d’argumentar, tens una relació emocional amb la samarreta del jugador de les cuixes gruixudes, doncs faràs un salt asimètric amb el puny tancat i deixaràs anar un crit tribal com qui s’encara a l’inici d’una revolució. D’altra banda, si el mateix context et condueix a una antipatia irracional cap al protagonista de l’acció, quedaràs decaigut com un primer desamor, com el vell soldat tornant amb cadàvers a l’esquena, com el dolor d’un no quan esperaves un sí. Conclusió robada d’Ortega y Gasset: tot és circumstància i des d’ella mateixa sorgeix la història i el tractament del psiquiatre.
Per tant, l’estat d’ànim de la persona de feina raonable que arracona una part dels seus ingressos per ser partícip directa d’aquests professionals de calces de tela, depèn a curt termini de l’encert dels moviments concrets d’aquests protagonistes que han vist com s’ha elaborat tota una teoria del joc per tal de col·locar la pilota a dintre la capsa de la manera més pragmàtica o bella possible: Madrid o Barça. Perquè, curiosament, aquesta diversió banal de projectar un objecte amb el peu cap a un lloc determinat, també ha portat a divisions conceptuals com si estiguéssim parlant de l’empirisme de Hume o la bellesa de Plató, creant debats arreu del món que són una translació de les grans discussions que han dut la humanitat a arrencar-se al cap pel simple gust d’arrencar-se’l. Matar-nos és la rutina, el motiu és l’excusa variable, i la celebració, el pas necessari per sobreviure.
Així doncs, tornant a l’estat d’ànim, perquè aquí cadascú fa el que pot per sobreviure a si mateix i els propis deliris de felicitat, el públic respectable que s’empobreix per enriquir els homes de calçotets llargs acaba variant les seves rutines d’alimentació, els seus hàbits de son, la seva vida sexual, les seves relacions socials, el seu rendiment laboral, els seus plans de viatjar arreu del continent, o fins i tot el seu anhel de seguir arrelat a la vida mateixa, segons la capacitat dels nou-rics de col·locar la pilota a l’espai desitjat. Per tant, el que s’ha anomenat com a felicitat o com a petit moment d’estricta simpatia amb la vida, està estretament relacionat amb elements externs que el respectable client no és capaç de controlar: futbol, cocaïna, un entrecot de vedella de Girona o els teus despullant-me al mig del carrer.
En definitiva, el futbol és una manera com una altra de seguir instal·lats en l’absurditat, en un dadaisme vital on anem sobrevivint per tal de suportar la barreja neuròtica de patiment i alegria que porta aquest joc de la pilota, aquest esport del qual voldríem renegar trenta mil vegades al dia però que ens connecta a nosaltres mateixos d’una manera estranya i tel·lúrica, precisament perquè també nosaltres mateixos som l’absurditat de tota la història.