La lliçó de Ricky Rubio

Ricky Rubio torna a gau­dir del bàsquet. Se n’havia allu­nyat per neces­si­tat, tal com va expli­car en una pre­sen­tació amb el Barça en què va exhi­bir un dis­curs potent, valent i exem­plar. Fet el pri­mer pas, l’anunci que s’incor­po­rava als entre­na­ments del Barça sense cap pressa ni pressió, i després de rea­parèixer amb la selecció espa­nyola, Ricky va tren­car el silenci i va argu­men­tar el parèntesi en la seva car­rera, que reprèn un altre cop al Palau Blau­grana, amb con­tracte fins a final de tem­po­rada. Tota la roda de premsa, amb un dis­curs ini­cial emo­tiu, sin­cer i trans­pa­rent previ a les res­pos­tes a tot el que li dema­na­ven, va ser una lliçó. Ara que l’esport d’elit ha anat tren­cant els murs de la salut men­tal, val la pena recu­pe­rar i des­ta­car les refle­xi­ons de Ricky, el pri­mer interes­sat a aju­dar, amb el seu tes­ti­moni, les per­so­nes que puguin viure moments de fos­cor com li ha tocat a ell.

L’agraïment a tot el món del bàsquet, per haver res­pec­tat la pri­va­ci­tat que va dema­nar, va ser el punt de par­tida d’una inter­venció en què va expli­car que el seu orga­nisme es va des­re­gu­lar, que va desen­vo­lu­par estrès crònic i que neces­si­tava temps. “Hi podem posar eti­que­tes o no. Jo vaig tenir símpto­mes de pro­ble­mes de salut men­tal, i l’única manera d’afron­tar-los era ente­nent com hi havia arri­bat.” Va rela­tar la por que havia pas­sat, els fac­tors interns –“Havia desen­vo­lu­pat meca­nis­mes que m’havien dut a jugar a alt nivell però que eren insos­te­ni­bles”– i externs, de la mateixa com­pe­tició, ren­dint a alt nivell des d’un debut precoç a l’ACB amb 14 anys, amb una tra­jectòria plena d’èxits, a Europa i a l’NBA. Amb adver­si­tats físiques (tres lesi­ons de llarga durada) i men­tals, arran de la mort de la seva mare per càncer.

“Dema­nar ajuda és de valents.” No només ha afron­tat amb ente­resa la por i la fos­cor, sinó que ho relata sense sub­ter­fu­gis perquè pugui ser­vir d’exem­ple a qui ho neces­siti. Una lliçó de vida.