De sempre, el voleibol català ha tingut una feinada per trobar patrocinadors i als equips que han arribat a l’elit se’ls ha fet feixuc assumir els desplaçaments i poder tenir un raconet per pagar quatre rals a jugadors o jugadores. Les renúncies després d’haver ascendit a l’elit han estat recurrents, la darrera la del Barça masculí aquest estiu passat. Aquí tenim molts esports a dalt de tot i es fa complicat trobar finançament. Sempre es posa l’exemple de Terol capital, amb poca preponderància del futbol i del bàsquet i on el voleibol s’ha convertit en un esport capdavanter, amb un gran suport institucional. Enmig de les dificultats, el DSV Sant Cugat és un dels oasis i s’ha consolidat a l’elit a còpia de treball, amb un planter inesgotable que s’ha acabat convertint en una inversió i amb un tècnic, Rafa Ruiz, que fa onze temporades que du la batuta amb eficiència. Sense fer coses estrafolàries, ni fitxatges fora de lloc i amb moltes catalanes, la fórmula, ambició mesurada amb una estructura al darrere, funciona. L’equip encadena quatre cursos accedint al play-off pel títol, tres copes seguides jugades –l’any passat a un set de la final– i, ara, afronta el repte d’estrenar-se a Europa. Si acaba entre els quatre millors es convertirà en successor del CVB Barça, el darrer club català que va jugar a Europa el 2018 i el 2014, any en què amb la disputa de la Challenge Cup, el voleibol europeu va tornar a Catalunya 22 anys després que l’Espanyol trenqués el gel continental.