Hi ha temporades en què trepitges merda i tot et surt malament. Costa aixecar el cap, i no sempre es pot atribuir a la falta d’esforç. En l’esport, les matemàtiques només les trobes al marcador. La resta, el que té veure amb la gestió del grup, està sotmès a diverses variables, que van des de la psicologia fins al físic, el feeling entre els membres, el talent, el treball diari, la capacitat de sacrifici, el cos tècnic, l’estratègia, el rival, el públic, les instal·lacions, el club, la premsa..., un poti-poti de moltes coses, quasi totes peces d’una mateixa cadena. Només que en salti una, a vegades encara que sigui petita, pot fer anar en orris tota la feina. I ja vas de rodolons. És cert que la professionalitat ha de ser la vàlvula redreçadora, la que posi equilibri i eviti el daltabaix. Però no sempre n’hi ha prou. Hi ha intangibles que se li escapen. I segurament aquest seria el cas de l’Spar Girona. A Fontajau deuen tenir la sensació que han trepitjat merda. Ja han tingut un canvi d’entrenador, els va marxar la jugadora que havia de marcar les diferències i, ara, una galleda d’aigua freda amb la lesió de llarga durada de la seva referent, Rebekah Gardner. Grans contratemps que van generant adversitats que s’acumulen i que compliquen, i de quina manera, l’esforç per mantenir el nivell que s’exigeix a un equip capdavanter en bàsquet femení com és el de Girona.

Segurament, abans d’iniciar l’eliminatòria de quarts de final de l’Eurocup contra el poderós Galatasaray, la gran majoria hauria signat amb els ulls clucs afrontar el partit de tornada a Turquia amb tretze punts d’avantatge. Vist, però, com va anar el partit, en què les gironines van jugar com els àngels, bressolades per un Fontajau ple a vessar i entregat, es viu amb la sensació que encara és poc. I més quan s’ha confirmat la greu lesió de Gardner i que l’equip va tornar a generar molts dubtes en el darrer partit de lliga contra el Jairis. També és cert que mal negoci es faria si es cregués que mitja feina està feta. Perquè Turquia és un infern. Literalment. Tretze punts no són res. Simplement són la constatació que l’Uni és capaç de jugar a un nivell extraordinari contra un rival molt físic i molt talentós. Però res més. A partir d’aquí, l’equip ha de sortir demà a la pista a mossegar com ho va fer a Fontajau. A deixar-hi la pell. A lluitar els 40 minuts. A mantenir una estricta concentració, sense llacunes, malgrat l’ambient que les envolti. Desempallegar-se d’aquesta sensació d’haver trepitjat merda. Perquè les dinàmiques no són eternes. I la mala sort, tampoc. Es trenca amb disciplina, treball, constància i també amb fe. Amb el que fas i amb qui t’acompanya en el trajecte. Cadascuna amb les seves ambicions personals i professionals, però compartint un objectiu comú. I, ara mateix, per a l’Uni, l’Eurocup és un dels reptes prioritaris, segurament una de les millors possibilitats d’aconseguir un títol que té l’equip aquesta temporada. La lliga fa la sensació que és inabastable. I la copa és com un meló, que fins que no la jugues no saps si t’enganxa en un moment massa verd o prou madur per dir-hi la teva. Així doncs, demà, partit molt transcendent per a les gironines. Pel que representa i pel moment en què arriba, amb aquesta enèsima sensació d’haver trepitjat merda. Però al final, hi ha qui creu que topar amb una tifa és signe de bona sort i el primer que fa és anar a comprar un número de loteria. O bé al món del teatre es diuen “molta merda” per desitjar-se sort. I és que, al capdavall, la cosa es resumeix amb l’actitud amb què afrontes els reptes.