Els dilluns són prou costeruts per pensar en futbol. La setmana s’esbossa eterna, àrida. La ment, absorta i mandrosa per haver de reiniciar-se de l’oci del cap de setmana, bull de cabòries laborals que ens distreuen de l’espectacle. No crec que m’acostumi als dilluns futbolístics. El futbol no és el partit, sinó tot allò que envolta els noranta minuts. El futbol és el ritual que ens condueix a l’estadi, el temple on les nostres emocions es desbocaran irracionalment fins que s’amansin a casa un cop recreades amb fervor. El futbol és com el vivim abans, durant i, sobretot, després del partit.

Per això, aquests horaris capitalistes esquincen l’ànima d’aquest esport. Quin sentit té que a Girona en ple agost juguem al migdia i a l’hivern ens martiritzin per sistema fent-nos jugar al vespre? A més, si ho amanim amb una pluja divina i necessària, és d’herois pujar a Montilivi. Per la cua als torns, per acabar xops i a les tantes, anar a dormir de matinada, aixecar-nos d’hora i donar-ho tot per despertar els fills que, evidentment, estan esgotats. Juguem superbé i guanyem, però que ningú no s’enganyi perquè és tan absurd que no se sosté per enlloc que no ens quedi ni esma per paladejar el partit. La bona notícia va ser el miracle de l’aiguat que ens va calar els ossos. Beneïda pluja si es guanya, i perquè és l’únic d’aquest circ esperpèntic que no ha pensat la lliga d’en Tebas.