Res no és tan permanent com la memòria on se’ns arrelen els records. O és que l’eina de la mal anomenada (però estratègicament ben batejada) intel·ligència artificial ja ha aconseguit fer-nos perdre el món de vista? Si no és pas que l’esnobisme no ens ha fet beure del tot l’enteniment, hauríem de poder convenir que la nostra particular participació en l’engrandiment de la memòria col·lectiva és l’única resistència capaç d’aturar la divinització de l’AI (per la seva sigla en el llatí d’avui, que és l’anglès) i tota la religió algorítmica que se’n deriva (a imatge i semblança de la teologia metafísica secular que tot just començàvem a deixar enrere).

En fi, que sense l’experiència d’haver viscut en l’època del bressol dels déus (l’eternitat, ves, ens demana, gairebé com a penyora tràgica, el sacrifici del cos que la traspassa), resulta apassionant i distret com un privilegi observar el castell de focs de la creació de la nova divinitat dels temps que venen. Res no és, doncs, ja ho veuen, tan instructiu com la consciència de la pròpia mort per entendre com funciona la perpetuïtat de l’essència humana.

Com comprendran, en l’espai on som, l’anècdota que convé desenvolupar per il·lustrar el que està escrit ha de partir del petit món de l’esport i de l’encara més petit de l’experiència pròpia. Amb això, queda entès el valor universal dels fets produïts en una particularitat compartida. Mal m’està dir-ho, però tot allò que passa al voltant d’un partit de futbol ens és tan comú que ens comunica més que no pas qualsevol hiperrealitat constituïda amb la nova iconografia de la moderna lingua franca.

Posem-nos en la situació de contemplar un enfrontament futbolístic en una pantalla de televisió quan els aparells amb què la doctrina del món ens entrava a casa eren unes caixes de fusta amb el vidre panxut d’un tub catòdic al davant dels ulls i uns foradets refrigeradors a la tapa de cartró del darrere. Som analògics i xafarders, els nascuts quan els televisors van ocupar les saletes i els menjadors dels domicilis, i veure les làmpades, els fils i el paper de les bobines ens ajudava a comprendre la causa i l’efecte de les coses.

I que no s’estranyi el lector digitalitzat si ens veu sacsejar un comandament quan se li acaba la pila o ens sent dir que “és cosa d’ells” abans de fer un reset si mai (i és sarcasme) cap aparell informàtic no funciona. Surt d’aleshores, quan un copet restablia els contactes empolsinats d’aquella electrònica incipient i el senyal del centre emissor no arribava a l’antena del terrat o de la teulada.

On sigui que hi hagués el moble electrodomèstic (inicialment en un menjador famèlic reconvertit per l’encanteri televisiu en la sala d’estar del desarrollismo i, posteriorment, per la màgia de la Transició, en el davantal del sofà on la morbidesa electoral continua encebant-se), les retransmissions dels partits de futbol han sofert invariablement la interferència d’un drap traient la pols just abans del moment culminant d’una jugada decisòria.

La interrupció sobtada de la figura materna entre l’expectativa i la resolució donaria prou per escriure tantes variacions dels complexos edípics, freudians i patriarcals que una anècdota tan senzilla com el fet que la presència de la mare es mantingui constant per anys, coneixements i empatia que puguem acumular, ens porta a preguntar-nos sobre la seva inconsciència.

Aparentant innocència, fins i tot quan se’n va i la irrupció de la perspectiva del seu record ens rega de plor el camp de la memòria s’acomiada amb la serenor de qui bressola l’eternitat de la seva presència.