De futbolistes a entrenadors
Recordo que jo era molt fan del Guardiola futbolista i que li vaig agafar una certa mania a Xavi Hernández quan, de jove, va anar ocupant el lloc del meu ídol duent-lo primer a la banqueta i després a buscar-se la vida en clubs italians en què, amb el positiu de nandrolona entremig, mai no va brillar. Amb el temps, vaig acabar reconeixent que Xavi era millor jugador que Guardiola, sobretot quan aquest va ser entrenador d’un Barça que va practicar un futbol extraordinari. El cas és que no fa gaire uns amics em comentaven que pocs grans futbolistes s’han convertit en grans entrenadors. Per exemplificar-ho, deien que Guardiola “només” va ser un bon futbolista i que Xavi sí que ocupa un lloc entre els grans. “En canvi, Guardiola és un grandíssim entrenador i Xavi potser ni n’és un de bo”, sentenciaven. Per exemplificar al màxim la seva idea van referir-se a Míchel, futbolista discret que entrena el Girona a meravella, i, com a contrapunt, a Maradona, un jugador excepcional i un entrenador pèssim.
Respecte a Maradona, vaig atrevir-me a dir que ja es veia a venir: un gran futbolista individualista amb un cap incapaç d’organitzar un col·lectiu. Diferentment, d’un jugador com Xavi (amb una visió tan clara del joc per repartir-lo i fer millors els companys) m’esperava que, com en el cas de Guardiola, fos un gran entrenador. I potser ho seria si les circumstàncies actuals del FC Barcelona fossin unes altres. Alguna cosa passa perquè, com es va sentir diumenge passat a Bilbao, estigui tan trasbalsat.