No recordem quan Girona no estava de moda, quan el barri vell era una mica més gris, les úniques bicicletes eren les de repartidors de queviures, els estrangers no baixaven dels autobusos, les flors es deformaven per les pluges, les immigracions eren fluxos de població interns en què la comarca anava a la capital, Barcelona quedava més lluny, els petons s’amagaven darrere dels arbres de la Devesa, i les cabines telefòniques eren utilitzades pels adolescents que volien quedar-se més estona deambulant per la ciutat dels vuit cognoms gironins.

Fa anys que aquesta Girona perviu en el sotabosc de la nostra memòria, en els versos idealitzats de qualsevol poeta atrapat en la humitat de les llambordes de Ballesteries, perquè ara som de Champions i Europa ens mira, no com ens pensàvem que ens mirava el 2017, però ens mira perquè ens atrapen les històries èpiques dels Davids aixafant els caps de Goliats, els relats rodons en els quals herois sense capa arriben a l’Olimp: la història de Son Goku aconseguint les set boles de drac per fer un món millor.

Per això la Champions no és res més que un pas narratiu cap al canvi d’una ciutat que va decidir obrir-se al món i sovint viu en la contradicció de trobar al punt just entre fer córrer l’aire i evitar que la tramuntana se t’emporti qui ets realment; la mesura complicada entre mantenir l’essència i entendre que l’autosuficiència és la pitjor forma de les suficiències: la pau d’anar més enllà sense descuidar la casa pairal.

En definitiva, els gironins estem emocionats amb aquesta Champions perquè personifica també el moment vital en què ens trobem com a ciutat, la celebració de fer passos endavant mentre enyorem amb els vells amics aquella Girona amb colors pàl·lids on ens vàrem fer grans, aquells dies de carrers torrats que ara, amb el pas dels anys, els imaginem molt millor del que varen ser.