Quan es va acabar el partit contra el Nàpols hi podia haver hagut només alleujament, però hi va haver alegria. Un bon senyal, molt bon senyal, en un curs complicat, més complicat del que es preveia, del Barça. L’accés als quarts de la final de la Lliga de Campions estava previst al pressupost com el mínim objectiu assolible. I, futbolísticament, l’equip de Xavi no havia consolidat una base de confiança en més de set mesos de competició per pensar que el Barça arribaria on és ara en la màxima competició de clubs. Més aviat havia emès senyals de desconfiança. I a pesar d’això, dimarts a la nit el sentiment que va predominar (tot i que segurament no és unànime) va ser més d’alegria que d’alleujament. L’equip va fer un bon partit, amb més continuïtat que durant la major part de la temporada, i la gent blaugrana en va tenir prou per celebrar amb alegria expansiva una eliminatòria que en temps passats potser s’hauria considerat poc més que un tràmit. És probable que els culers hagin assumit més naturalment que els dirigents i l’equip que el club està en una altra dimensió que temps enrere i que la recuperació de l’estatus anirà més per llarg del que es preveia i del que la propaganda propagava. Per això molts van celebrar la victòria sense estar condicionats per la nostàlgia del passat ni per la complexitat del context actual. Amb una alegria prou natural, doncs.

Una naturalitat que contrasta amb l’excepcionalitat de tots els senyals que emet el club des de començament de temporada. Dimissions de directius, d’executius de gestió i d’executius de futbol (en el femení i en el masculí), comiats ajornats de tècnics (en el masculí i en el femení), imprevistos econòmics, Negreiras i altres grisors, incerteses patrimonials, etcètera. I si parlem de l’equip, el primer equip, podem dir sintèticament que no ha estat el motor del “cercle virtuós” que havia de fer funcionar el club esportivament, econòmicament i institucionalment. Si la pilota entra, és més fàcil que la roda giri, però l’equip de Xavi no gira rodó. Un “cercle virtuós”, a més, llastat per la nostàlgia d’un passat menys recent millor i la dificultat d’un passat més recent nefast, en termes, econòmics, institucionals i esportius.

És inqüestionable que Laporta ha posat tota la seva determinació per intentar escurçar els terminis de la recuperació del club en tots tres terrenys. Les palanques econòmiques del dimissionari Eduard Romeu han apuntalat la fallida econòmica i van posar al servei de l’entrenador una plantilla d’entrada més competitiva que les de temporades anteriors (a la qual s’hi han afegit les grans esperances de present i futur: Lamine Yamal, Cubarsí i companyia, mèrit principal de Xavi). Però ni el club ni l’equip han aconseguit fins ara encendre la guspira que faci girar el “cercle virtuós”. I el periodisme esportiu honest –d’aquí, d’allà, i de més enllà, en reveladora coincidència– així ho ha analitzat durant tota la temporada (i fins aquí els comentaris sobre el meu gremi, que no hauria de ser mai protagonista, ni per bé ni per mal).

Des del club i des de l’equip, val més tenir objectius que obsessions. No és hora de gallejar, ni de passar factures (que encara podrien venir retornades) ni de fer més propaganda que bona anàlisi. Si tothom és realista, toca, bàsicament, resistir, no prendre mal i intentar no retrocedir més del punt de partida de la temporada. Que a aquestes altures no sembla un mal objectiu.

Quan te les havies promès més felices però van mal dades, mantenir la posició no només suposa no retrocedir; a vegades és una victòria ajornada. En la política i en la vida en general, també en el futbol.