A finals dels cinquanta, en els primers intents d’obertura del règim franquista per dissimular davant l’opinió pública europea, es va iniciar des de les entranyes del govern feixista una campanya cínica de recuperació de la figura d’Antonio Machado: es reivindicava sense remordiments el poeta mort a l’exili que havia fugit de les urpes ensangonades de qui va assassinar Lorca, va fer morir Unamuno a l’ostracisme, va cremar la biblioteca de Juan Ramón Jiménez i va deixar podrir Miguel Hernández a la presó. El botxí cantava les bondats de la víctima per semblar menys botxí.

Així doncs, en aquells anys en què ho hi havia més vermell que els grisos del Gernika, la veritat era irrellevant perquè qualsevol sistema totalitari es crea des de la perversió de l’ús dels mots, i per tant, la violació del significat de les paraules és la precisa deformació de la realitat que et legitima davant els amics i convida a la paranoia els enemics: nivell bàsic per dictadors, llepons, servils, i merdes en general.

A partir d’aquí, els anys passen i per sort els sistemes polítics també, però la base d’actuació a l’hora de modificar la realitat per crear una falsa veritat l’han fet servir la gran majoria de governs democràtics, institucions públiques, privades, i tot aquell que en algun moment ha necessitat vendre’s com a víctima per tapar les seves vergonyes: El Real Madrid denunciant un àrbitre.

D’una banda, la denúncia en si no és sorprenent tenint en compte el cinisme megalòman d’un Florentino amant de tocar sang amb guants de seda, però deixa atònit que sigui tan explícita en dies en què és fàcil mostrar a través d’imatges la protecció arbitral del Real Madrid aquesta temporada. De totes maneres, seguint la lògica mental d’un club àmpliament coneixedor dels sistemes de control d’informació i de la necessitat de manipular realitats en benefici propi, aquest moviment aparentment satíric respon a la voluntat de qui coneix perfectament els mètodes d’acció dels governs autoritaris. Si vols que els jutges vagin a favor teu, no els ho diguis mai directament, fes campanyes públiques d’avís en què quedi clar quines són les conseqüències si un es desvia del camí marcat.

En definitiva, aquest actuar sobre les consciències sense necessitat d’emetre missatges directes és de primer de falsejar la realitat, de primer de malversació de la veritat, i alhora, si es fa des de la pretesa elegància de Florentino, de primer de màfia sectària d’arrel totalitària. Però bé, és el que hi ha, uns funcionen així per donar continuïtat històrica al que són, mentre d’altres, els molt cutres, paguen a un vicepresident del comitè d’àrbitres amb llum i taquígraf perquè ja se sap, tres per cent d’informes i demés: Ningú pot fugir de qui és realment.