La paradoxa del Xavi entrenador
Ser del Barça és un exercici de militància físicament esgotador. No hi ha setmana que aquest club tingui un sol dia de calma, i quan no plega un directiu, del no-res es genera un debat, o polèmica, que generalment és d’una vacuïtat suprema. La penúltima de la llista és aquest rum-rum sobre una hipotètica continuïtat de Xavi, una possibilitat que, tenint en compte el grau de desgavell que presideix la institució ara mateix, podria arribar a ser plausible i tot, circumstància que no treu, però, que sigui una atzagaiada descomunal plantejar-se una cosa així. I és que malauradament per a tots, el de Terrassa és un tècnic irremeiablement cremat en el càrrec. I justament perquè les coses han acabat així amb una figura que és tan totèmica en l’imaginari col·lectiu culer, convé fer una anàlisi del llegat que deixa l’encara entrenador del Barça, i més ara que toca anar de càsting per trobar-li un substitut.
Des d’un punt de vista acadèmic o teòric, a un tècnic se li ha de demanar essencialment coneixement i expertesa de la tasca que fa. És a dir, definir un estil de joc, preparar variants tàctiques, tenir capacitat de resposta davant les adversitats que plantegi el partit i, per descomptat, fer equip i saber treballar amb el jugador individualment. En qualsevol club, aquestes capacitats orientades essencialment cap al terreny de joc serien les úniques i determinants per escollir entre aquest o aquell altre. Aquí no. Perquè per ser entrenador del Barça és tant o més important, si cal, tenir una esquena xapada d’acer per poder sobreviure, i ja no parlo de pacificar, aquest entorn tan indomable i maligne que rodeja el club. Cada hora que es viu allà dins és un examen sobre tot allò imaginable, des de la cosa més superficial —“i per què juga aquest i no l’altre?”— a la més dogmàtica —“el seu no és un futbol massa resultadista pel que exigeix l’escola Barça?—, dinàmica que exigeix tenir molta mà esquerra i tones i més tones de paciència. I, si no, que ho preguntin a entrenadors de primeríssim nivell com ara Valverde o Luis Enrique —Guardiola és un cas a banda—, que van acabar no farts, sinó el següent, d’aquest substrat de detritus que rodeja el club.
La paradoxa de Xavi és que, en aquesta doble vessant, com a tècnic ha sortit molt més ben parat en la de l’arquitecte futbolístic del que podia pressuposar pel seu currículum anterior. Se li podrà discutir el que es vulgui, però marxa amb una lliga al sarró, ha hagut de fer autèntiques filigranes per compensar les mancances estructurals de l’equip fruit d’una gestió als despatxos nefasta, i que ha prioritzat fitxatges com els de Vitor Roque o Raphina sobre un mig centre amb cara i ulls, s’ha sobreposat a lesions clau com la de Gavi, i malgrat tot això, l’equip ha competit. I anotin també, i sobretot, que com a llegat deixa Lamine Yamal, Cubarsí, Fermín i els que vindran darrere. Perquè qui se la va jugar posant-los va ser ell i només ell. Dit això, el que no vam imaginar ni per un minut, ni un, és que una icona com la que ell va ser, i que va mamar la casa des de petit i, per tant, coneix com pocs les misèries d’aquest club, acabaria literalment devorat per l’entorn. I la prova ha estat cada roda de premsa seva, obcecat a passar comptes o a justificar-se amb un relat victimista molt poc defensable venint d’algú com ell. Perquè ser una llegenda, a Can Barça no et dona una patent de cors que et resguarda de tot. I, aquesta, és una lliçó que convé que es tatuï a foc el següent a desfilar per una banqueta que pot arribar a consumir com cap altra.