L’herència perdurable de Xavi serà el renaixement d’una cultura de club abandonada des de la sortida de Guardiola: davant de dos jugadors de potencialitats similars s’aposta sempre pel de casa mentre s’ignoren les voluntats de les hienes de les comissions. La raó és lògica i respon al pragmatisme de voler entendre que el jove format amb els paràmetres de la Masia serà exponencialment superior a qualsevol jugador forà sense aurèola d’estrella mundial. Així doncs, els Fermín, Cubarsí, Fort, Lamine o Guiu de la vida, tindran més possibilitats de ser rendibles per una qüestió de llenguatge compartit i, evidentment, per l’intangible de ser els mimats d’una afició òrfena de presumir d’un dels nostres.

D’altra banda, també es podria relativitzar l’elogi remetent a la situació d’un Barça amb pols a la caixa i el desajust esportiu per l’impuls de la falsa riquesa de les palanques, i aquí, la congratulació a Xavi no vindria tant del convenciment sinó de la seva capacitat de fer de la necessitat virtut, però en aquest punt cal recordar com el gener del 2019 el Barça duu Murillo cedit del València i Boateng del Sassuolo, i un any després fitxa Braithwaite per 20 milions al penúltim classificat de la lliga, o sigui, durant els anys foscos de Bartomeu també es va tenir la necessitat i no se’n va fer virtut, al contrari, fou l’eina per cavar una tomba més profunda on enterrar el cadàver de l’entitat mentre es reivindicava l’estil quan realment es vomitava sobre aquest: Xavi té el convenciment sobre el model de la Masia, i just d’aquí neix la voluntat de recórrer a casa per salvar-se de la mediocritat dels de fora.

Per tant, l’èxit immediat de Xavi ha estat aconseguir que les velles operacions insalubres siguin ara inacceptables perquè ha tornat la mentalitat de club de qui vol vertebrar l’equip amb jugadors en què es barreja talent i cor; a més, aquest èxit objectiu de la seva gestió ve donat perquè un entrenador dels nostres té una diferència estructural respecte de qualsevol tècnic fitxat a fora: treballen sempre a llarg termini, buscant els resultats immediats però pensant també com serà el club un cop ells hagin deixat la banqueta, i per tant, accepten amb fortalesa certes hipoteques de qui sap que és una peça més en la història del Barça.

Per això la continuïtat de Xavi, amb els dubtes conseqüents i objectius provocats per la gestió millorable que ha fet amb certs temes no menors, és ara mateix la millor de les opcions. Primer perquè el Barça necessita entrenadors amb un lligam de coneixement amb la identitat del club, capaços de decidir mirant sempre el bé col·lectiu per sobre de la glòria personal, un entrenador que busqui a casa per fomentar un equip perdurable gràcies a la vella recepta dels d’aquí i els de fora, i ara mateix, en dies d’anar a les restes dels supermercats de luxe per veure si queda alguna cosa decent, els noms dels hipotètics entrenadors responen a dos perfils perillosos per voler assegurar el llarg termini futbolístic: els que volen l’oportunitat de la seva vida o, pitjor encara, necessiten demostrar que encara tenen carrera.

En definitiva, el gran mèrit del llegat de Xavi serà que gràcies a l’aposta visceral amb denominació d’origen haurà ajudat el Barça a tornar a l’elit, i posats a visualitzar el futur, sabent que la complexitat del búnquer acrític amb el qual viu no l’ajuda a plantejar-se certes dinàmiques, és sens dubte la millor opció per aplicar la fórmula de la Masia: la recepta casolana que faci del Barça un club sostenible.