Allò de fer de la necessitat virtut, que podria lligar amb el No estamos tan mal, és el que li passa al Barça i al seu planter, del qual no paren d’aparèixer perles cada vegada més joves. És evident que si el Barça tingués calés i un equip que aspirés a tot, els joves que despunten en les categories inferiors tindrien menys possibilitats d’irrompre al primer equip. En la tessitura dels últims anys, la irrupció de jugadors sense carnet de conduir ha estat un degoteig constant. Ansu Fati i Ilaix Moriba, que ja no hi són per circumstàncies ben diferents; els ara lesionats Balde i Gavi; el redescobert Fermín; Cubarsí, el nou Beckenbauer; Héctor Fort, un lateral molt complidor. I Pedri, fitxat des de l’exterior, com Fermín, de fet, i que de seguida va despuntar. Darrerament se’l veia fluix físicament, amb por i poques idees. Les lesions i l’acumulació de partits –a la selecció espanyola en van abusar i, ara, cal vigilar amb Cubarsí– li han passat factura. Aquests descarats i alhora responsables jugadors han estat clau en els darrers grans èxits: la lliga de l’any passat, la supercopa contra el Madrid, el dia del Nàpols i el triomf al Metropolitano, el més complet dels últims temps. Seguim sense ser favorits a Europa, però hi ha brots verds a partir de la consistència. L’equip ha millorat al mig del camp –l’invent de Christensen i l’electricitat de Fermín funcionen–, al darrere –sant Ter Stegen n’és culpable i Kounde sembla un altre– i al davant –amb Lewandowski i Lamine Yamal pletòrics.