Dimecres, el municipal d’Olot va ser l’escenari de la final de la copa Catalunya. La nostra. Ens agradi o no el format. Ens convenci que comenci en ple mes d’agost i s’acabi “quan es pugui”, o que els equips professionals que no juguen la màxima categoria s’incorporin directament a les semifinals, quan els més humils ja han hagut de superar tres eliminatòries prèvies amb els equips en construcció. La nostra, fins i tot, encara que hi participi l’Andorra, del país veí. Els garrotxins van fer penjar a la FCF el cartell de “no hi ha entrades” el dia abans de l’esdeveniment. L’orgull olotí floria ja abans del denominat pel mateix president del club com “el partit més important de la història del club”. I això quan a Andorra el partit devia ser catalogat com “el partit més inoportú i molest de jugar de la història de l’entitat andorrana”, menys de 48 hores després de perdre a casa contra el cuer de segona, l’Amorebieta, i consolidar-se com a penúltim de la taula en posicions de descens directe a primera FEF. Fins i tot fa gràcia tot plegat. I, com no, va aixecar el títol el conjunt del Principat, que va necessitar la tanda de penals per desfer-se d’un equip tres categories per sota, un conjunt dirigit per Dólera que el va escombrar del camp durant 60 minuts, que el va empetitir però que no el va poder superar tot i igualar un 0-1, fer dos pals i tenir una ocasió increïble en el 94. No va aixecar el títol de campió, però l’Olot va guanyar-se el respecte i va deixar intacte el seu orgull. El títol més gran.