Qui perd els orígens perd la identitat. Ho cantava Raimon a Jo vinc d’un silenci. La Volta d’ara, amb tot l’impacte mediàtic que ha suposat la monumental exhibició de Pogacar, no ha d’oblidar d’on ve i com va arrelar en el país i en la seva societat malgrat que en aquests cent i tants anys ha viscut crisis de tota mena, des de les bèl·liques dels anys vint i trenta fins a terrabastalls econòmics de tota mena.

El primer gran heroi de la prova, ja en la primera edició, del 1911, va ser Sebastià Masdeu, conegut com el Tarraco pel seu posat imperial i per la seva procedència, és clar. Va ser un dels primers grans esportistes mediàtics de Tarragona en uns anys en què la revolució industrial de la capital catalana va fer que gairebé tots els grans clubs i federats nasquessin en la nostra gran metròpoli. La primera edició de la Volta va ser un experiment que ningú, ni els seus organitzadors (el Club Deportivo Barcelona), sabia com acabaria. Eren uns sonats, els organitzadors i els corredors, inspirats en les llegendes que els arribaven de les primerenques edicions del Tour.

Van sortir 34 ciclistes i només en van arribar 22, un d’ells el nostre amic Masdeu. La primera etapa, de 97 quilòmetres, es va disputar entre Barcelona i Tarragona, passant per Sitges. La segona va connectar Tarragona amb Lleida (111 quilòmetres) i la tercera, la capital del Segrià amb Barcelona (157 quilòmetres). En total, 353 quilòmetres. No es va arribar ni a passar per Girona simplement perquè no hi havia cap carretera en les mínimes condicions.

A les cròniques d’El Mundo Deportivo es recorda no només la primera gran victòria de Masdeu a la seva ciutat, sinó la seva gesta en la tercera etapa, camí del velòdrom de Sants, seu de l’arribada. Va perdre una sabata enmig d’una pluja incessant i els seus rivals el van deixar enrere, però va resistir com allò que era, un campió. Gràcies a aquella tenacitat ha esdevingut un nom històric en el nostre esport, com el de Maurice Garin a França. Es va endur a casa 500 pessetes de premi, el màxim que va aconseguir arreplegar l’organització, en aquell moment encapçalada pels periodistes Narcís Masferrer i Miquel Arteman.

Els testimonis gràfics i escrits ens demostren que ja des del primer moment –com dissabte a Berga– la gent es va amuntegar als marges de les carreteres per veure una cosa, de fet, inesperada: uns senyors en bicicleta perseguint-se els uns als altres. Aquell estri de ferro i dues rodes normalment només es feia servir per anar a treballar o, com a molt, per passejar. Era l’esport idoni per als obrers i les classes humils. Només les famílies benestants es podien permetre luxes com apuntar-se a un club de tennis o, ja diguem, participar en proves automobilístiques o motociclistes.

Com la boxa, el ciclisme es va guanyar un fervor popular allunyat de les elits. El gran Mariano Cañardo, per exemple, era un orfe de Sant Andreu nascut a Navarra que va esdevenir un ídol de masses gràcies a les seves victòries als anys vint i trenta a la Volta.

Aquestes visions distants entre allò que suposa el ciclisme per als uns i els altres es van veure per exemple en la imperdonable decisió de la gran entitat bancària del país, La Caixa, de deixar de patrocinar el gran premi principal, fet que va posar la prova entre l’espasa i la paret en termes econòmics aquests últims anys. Amb encerts i també errors, com tothom, ha estat la figura de Rubén Peris, tan irreductible com la de Masdeu aquell 1911, la que ha salvat la Volta aquesta darrera dècada d’una desaparició pràcticament segura.