No han estat poques les vegades que la comunitat alpinística ha reclamat una normativa que reguli l’ascensió de l’Everest. Tants anys de campi qui pugui han convertit la muntanya més alta del món (8.849 m) en un femer. Les seves dues rutes normals són ara mateix un viacrucis de cadàvers, brutícia i excrements. Un immundícia provocada per una massificació exacerbada que també ha comportat problemes de seguretat que cal abordar. Segur que tots recordarem aquella fotografia amb dotzenes d’escaladors en fila índia aturats al graó de Hillary, al costat nepalès, esperant el seu torn per superar l’últim pas tècnic abans de poder fer cim al sostre del món. Una imatge que s’ha anat repetint els últims anys i que fa necessària una regulació que posi límit, si és necessari, als permisos per escalar la muntanya.

Això és el que han intentat fer aquesta temporada al costat tibetà. Les autoritats xineses hi han imposat una quota màxima de 300 clients per temporada que ha de servir per evitar les aglomeracions que posen en perill la seguretat dels alpinistes. Una decisió raonable i comprensible que bona part dels experts havien reclamat. El problema, però, és que les mateixes autoritats s’han passat de frenada en el seu afany per establir una normativa. És ben curiós com l’enorme maquinària burocràtica, quan es posa en marxa, actua de la mateixa manera a tot el món i arriba a prendre decisions incomprensibles, absurdes o contraproduents. En aquest cas, la part polèmica de la normativa ve del fet que també s’obligarà els alpinistes a utilitzar l’oxigen de forma obligatòria a partir dels 7.000 metres d’altitud, amb el mateix objectiu de garantir la seguretat dels alpinistes i evitar-los els terribles efectes sobre la salut causats pel mal d’altura.

Aquesta és una mesura incomprensible, pensada per als clients de les expedicions comercials, però no pas per als alpinistes d’elit que aspiren a portar a terme activitats d’alt nivell a l’Everest. Amb aquesta normativa, Kilian Jornet no hauria pogut dur a terme el repte increïble d’escalar l’Everest dos cops en una setmana, d’una sola tirada i sense l’ús suplementari d’oxigen. Ja hem dit altres vegades que l’oxigen és un element de seguretat que pot arribar a salvar la vida d’un alpinista, però també desvirtua les ascensions perquè suposa retallar dos mil metres l’alçada de la muntanya. Hi ha alpinistes preparats per abordar l’escalada a l’Everest amb tots els riscos i dificultats inherents a la seva ascensió, inclosa l’altitud. Aquesta normativa, però, posa en perill el progrés de l’alpinisme d’elit a la muntanya més alta del món.

Alguns experts, segons assegura la revista Desnivel, avisen que això, a més, pot comprometre la salut dels alpinistes perquè veuran limitada la seva capacitat d’aclimatació i quedaran a mercè del bon funcionament dels aparells i de les reserves d’oxigen que tinguin. És a dir, si a més de vuit mil metres, per qualsevol raó, no poden fer ús de l’oxigen suplementari, el seu metabolisme no estarà adaptat a aquella altitud extrema. Comprovarem el grau de compliment d’aquesta normativa i quines conseqüències té en la temporada que tot just comença. Tot plegat recorda les queixes dels pagesos catalans, ben legítimes i comprensibles, quan diuen que moltes normes que els afecten les imposen funcionaris i polítics que trepitgen molts despatxos, però que no s’enfanguen mai els peus.